dilluns, 19 de febrer de 2018

Per qui ha acabat la crisi?

Fa 10 anys que Zapatero negava amb totes les seves forces l'inici de la crisi econòmica. I malgrat tot, la realitat el va atropellar. A ell i a tots els espanyols de retruc, per no haver pres mesures a temps.

Fa uns mesos que en Rajoy ens explica que la recuperació i el creixement és un fet. Però la realitat també l'atropellarà perquè obvia que no és per a tothom. L'informe que acaba de treure Oxfam Intermón diu que a Espanya 4 de cada 10 € de la recuperació econòmica han quedat en mans de l'1% més ric. Al 40% més pobre li ha arribat només 1,7 € de cada 10 € de la recuperació econòmica.

I un altre informe paral·lel a escala mundial d'Oxfam Intermón diu que aquesta tònica a escala mundial s'accentua en xifres encara més escandaloses i 8 de cada 10 € de la recuperació al món se'ls ha quedat l'1% més ric.

Això ha succeït bàsicament per la dissociació de dues corbes, la de la productivitat i la dels salaris. Mentre la productivitat i els guanys creixien, els sous no ho han fet o ho han fet en una proporció baixíssima. La diferència creixent entre aquestes dues corbes són les que expliquen qui es queda els beneficis. Es va aprofitar la crisi per congelar sous, precaritzar condicions laborals i subcontractar (nova manera d'abaixar els sous fins a un 33% de mitjana). I això no ha canviat.

Tenir treball a temps complet ha deixat de ser una garantia de no ser pobre o molt vulnerable.
Ser dona implica cobrar un 20% menys de mitjana.
Ser jove, tenir feines temporals i precàries.

Amb els beneficis de la recuperació econòmica al món, podríem haver erradicat la pobresa 7 vegades. Si el sou mínim fos de 1.000 €, hauríem garantit un mínim de dignitat.

Combatre la pobresa implica assegurar la redistribució de la desigualtat extrema. I això ho farem assegurant uns mínims ingressos per a qualsevol persona i uns impostos que tinguin una veritable funció redistributiva.

Que no ens passi com ara que a Espanya algú que cobri el salari mínim ha de treballar 71 anys per cobrar el mateix que un alt directiu en un any. O el que passa a molts llocs del món que el cap de l'empresa guanya en 4 dies, el que una treballadora seva guanyarà en tota la seva vida laboral.

A això ens referim quan parlem de desigualtat extrema. Al món i casa nostra. Com sempre.





Més informació:

Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (resum) Oxfam Intermón. Gener 2018
Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (Complert en castellà) Oxfam Intermón. Gener 2018
- Informe metodològic dels 2 informes.  Oxfam Intermón. Gener 2018




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 282 de febrer del 2018

dimecres, 31 de gener de 2018

#DefensantAMaleno, una altre vegada.


Article publicat en castellà al blog Migrados de El Pais

Avui l'Helena Maleno tornarà davant el jutge marroquí. Amb preocupació. Pensant en els seus fills segurament. Amb la por de saber que pot ser que acabi a la presó. Acusada d'alguna cosa que no solament no ha comès, sinó que odia: la tracta de persones. Creu com tots nosaltres que les persones migrants no deixen els seus drets a la porta de la seva casa quan marxen, sinó que els porten a la seva motxilla. Creu que tot el que abusa de les persones vulnerables perd la seva dignitat com a persona i la seva legitimitat com a ciutadà.

I mentre li preocupa tot això, li vindran a la ment rostres i històries. Dels nois que va veure ahir refugiats a les muntanyes del Marroc, per exemple, i que expressaven la por en la seva cara. La por barrejada amb l'esperança de saltar algun dia la tanca o l'estret i tenir una vida millor. També els rostres de qui va conèixer i no tornarà a veure mai més perquè malgrat la professionalitat dels equips de Salvament Marítim d'Almeria, van perdre la vida en el mar.
Aquest any, tan sols en un mes, 218 persones han perdut la vida a la Mediterrània, moltes d'elles a les nostres costes.

I amb tot això al cap anirà l'Helena al jutjat de Tànger. Amb el desig de sortir lliure. I l'esperança que les autoritats espanyoles hagin complert la seva obligació i hagin enviat oficialment l'acte pel qual la Fiscalia de l'Audiència Nacional no veu cap indici de delicte en la seva actuació. Tan simple com això. Comunicar una cosa que ja existeix.

Mentre escric aquestes línies encara no ha arribat el paper. És per procediments i legalitats, diuen. Però tots sabem, que res millor que els protocols i els reglaments, quan no vols fer alguna cosa.

El que sí ha fet el Govern espanyol a través de la policia nacional, de la UCRIF (Unidad contra redes de Inmigración y falsedades), és presentar un expedient criminal perquè el Marroc faci el que la justícia espanyola no ha fet, ja que l'Audiència nacional va considerar ja fa un any que no hi havia indici de delicte: jutjar a l'Helena per traficar amb éssers humans i per ser còmplice de les màfies. Uns fets tergiversats i alineats amb el discurs oficial del Govern que, com a guardià de la frontera sud d'Europa, no pot permetre que entre ningú.

Infeliçment, la situació d'Helena no és una excepció. A l'estiu el ministre Zoido ja va acusar les organitzacions de rescat en el Mediterrani, d'exercir un efecte crida amb el seu treball i recentment, José Palazón, president de l'ONG Prodein que treballa amb menors en situació de vulnerabilitat a Melilla, també s'ha vist perseguit per denunciar maltractaments en un centre de menors.

Això no passa només aquí. El 2017, 312 defensors i defensores en 27 països van ser assassinats pel seu treball pacífic, segons dades recopilades per Front Line Defenders. I milers d'activistes estan sent amenaçades cada dia perquè no parlin, perquè abandonin la seva lluita pels drets humans.
Però això que pensàvem que solament passava lluny de casa, ara també passa al nostre país, amb el nostre Govern. Si aquest govern que s'omple la boca amb la llei, no té la mateixa rigorositat per complir-la quan li interessa.

Per això hem de reaccionar. La ciutadania ha de demostrar-li al Govern que estem al costat de qui defensa els drets humans. Ja són més de 30.000 persones les que en 36 hores, li hem demanat al Govern que opti clarament per la defensa de l'Helena i especialment, per la defensa de qui defensa els drets humans.

Defensar a una ciutadana espanyola, és una obligació. Defensar-la quan te problemes per una acusació falsa d'un cos del mateix estat, és un deure. I si aquesta, és a sobre una ciutadana excepcional i exemplar, és un crim no fer-ho.

Tant de bo, a aquesta hora, Helena marxi cap al jutjat amb un somriure en el seu rostre perquè sap que la ciutadania ha aconseguit que les autoritats espanyoles la defensin. Esperem.

dilluns, 22 de gener de 2018

D'habitants a ciutadans (Rep. Dem del Congo)

He estat amb en José Barahona que dirigeix els programes d'Oxfam a Repúbica Democràtica del Congo.
La realitat que explica és esfereïdora. El Congo té la mateixa extensió que tota Europa de l'oest. Té una immensa part central de selva. No hi ha cap carretera que comuniqui les ciutats més importants del país. S'hi extreu el 80% de Coltàn, i també or i diamants però qui ho exporta són els països veïns. Hi ha múltiples focus de tensió, més de 70 grups armats i 4 milions de persones desplaçades a zones de difícil accés. I quasi 1 milió de refugiats dels països veïns. Impossible arribar a tothom en un país així.
El seu govern no ha convocat eleccions i està il·legalment al poder. I pot esdevenir un estat fallit ben aviat. 90 milions de persones que poden patir les conseqüències del desgovern i de la pressió dels interessos econòmics de l'estat veïns i llunyans.

I de tot això els mitjans no ens en diuen res.
Com pot ser que 1 milió de refugiats a una Europa de 500 milions d'habitants sigui un problema immens i 5 milions de desplaçats a un país de 90 milions de persones, no surti als mitjans?
I com pot ser que avui encara no puguem arribar a grups de persones amb malnutrició crònica a un país així?
És molt complicat arribar als llocs on estan les persones, hi ha molts problemes de seguretat i això fa que costi molts diners fer arribar aliments i no disposem de prou recursos perquè ningú sap que està passant i no tenim donatius per cobrir-ho.

A la imprescindible assistència d'emergència a la població desplaçada cal sumar la principal feina a fer a un país així, aconseguir ciutadania activa. Que els habitants passin a ser ciutadans. Que s'organitzin, que exigeixin els seus drets. Això portarà temps, però és el factor clau. És fàcil apadrinar un nen però ens costa més donar diners quan és per accions que són coses difícils de fotografiar. Ens falta maduresa solidària en aquest aspecte i això fa que tinguem poc finançament per programes com aquests. Llàstima! Perquè els resultats de feines com aquesta seran els que canviaran realment el país.

Un parell d'exemples.
A l'est un grup de dones es va organitzar i decidí quines coses es podien fer per millorar. La primera que varen decidir és demanar a tot un exèrcit que desplacés el seu campament uns kilòmetres per evitar les contínues violacions de nenes. I ho han aconseguit!!
El segon, al nord un grup de dones va aconseguir que els grups armats que viuen de cobrar peatges a les carreteres, el dia de mercat no els cobressin.

Poden semblar testimonials, però són el començament de canvis molt més grans.


Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 281 de Gener del 2018

dissabte, 13 de gener de 2018

Defensar a qui defensa

Estic dinant amb Helena Maleno a Tànger. El seu mòbil no para de sonar. Francès, castellà, àrab. Salvament marítim, estat marroquí, familiars. Cara tranquil·la i mans fermes que van escrivint dades a les estovalles amb un "pilot" negre.
Fa poques preguntes. Quants? Color? Hora de sortida? Direcció? Potència del motor? Les que amb el temps sap imprescindibles per trobar a la gent. Les que li demanarà salvament marítim.

54 persones. 3 nens. Però és una o dues? Més trucades. Fins que aconsegueix la informació precisa. No n'hi ha ni una, ni dues, n'hi ha tres. N'han trobat una. 11 morts. 8 desapareguts. I mentre seguim dinant. I parlant de la seva situació.
Truca salvament marítim que necessita més precisió per rescatar les altres dues. Ella lloa la tasca híper professional de salvament marítim d'Almeria que tenen uns valors ètics a prova de bombes.
I seguim dinant. I segueixen trucant. Com si fos el més normal del món. De fet, normal no ho és, però malauradament és habitual.

Al vespre m'he trobat amb uns 200 o 300 joves d'aquests a la catedral del bisbe Santiago Agrelo. Venien del bosc. A peu. Enmig de la pluja i un fred terrible. I quan hem acabat gairebé a les nou de la nit han tornat al bosc, també a peu. Mullats i sense la roba adequada.
Han vingut només per donar suport a Helena. I ho han fet dins la catedral perquè és l'únic lloc on se senten segurs. A fora tenen por, molta por. En els seus ulls es veu. Són joves. Molt. Gairebé nens alguns d'ells. Sembla un grup d'institut.
Demà seran ells que intentaran saltar la tanca o que es posaran a una llanxa de joguina per creuar l'estret. I amb una trucada mentre l'Helena dinar amb algú altre, sabrem si els han rescatat, si han mort o si han desaparegut. Així de dur. Pel delicte de voler viure. Més ben dit sobreviure.

I mentrestant, la Policia espanyola fa informes contra Maleno i, per tant, contra l'esperança d'aquesta gent. Convertint el salvador en botxí. Convertint el seu compromís en culpabilitat. La seva acció desinteressada de socórrer, l'acusen de lucre. Salva vides i l'acusen de provocar morts.
I com l'Audiència Nacional espanyola no veu delicte -com no podia ser d'una altra manera-, traspassen l'expedient al Marroc perquè, a part de fer la feina bruta de contenir a les persones que volen arribar a Espanya, facin també el de carregar-se als que el nostre Estat de dret no pot.

És molt greu. I per això hem fet costat a Maleno. Per això, la Coordinadora de ONGD-España, l'Església Catòlica, en Consell de l'advocacia i molta més gent hem pressionat a tothom que hem pogut. Per això vàrem visitar el dilluns al cònsol. I per això l'ambaixada ha respost i està treballant per desfer el que la policia ha fet.

A hores d'ara, després de sentir la declaració d'Helena, el jutge s'ha d'estar preguntant: ¿com pot haver arribat això aquí?, per què hi ha gent que vol perjudicar aquesta senyora?, quin món hem creat perquè hi hagi gent que vol tant mal a qui fa tan bé?
Esperarem la declaració del dia 31. Esperarem que l'Estat espanyol deixi clar que no persegueix a Maleno i, mentrestant, li seguirem enviant tota l'energia i li donarem tot el nostre suport.

#DefenderAQuienDefiende

dimarts, 9 de gener de 2018

Les prediccions pel 2018 al voltant de la pobresa

Article publicat al diari Avui el 7 de gener del 2018

La darrera setmana de desembre és habitual fer balanç de l'any en curs i les previsions del següent. No sol ser tan habitual fer-ho pensant en clau de "pobresa". Al voltant de la pobresa hi ha prediccions que seran visibles, n'hi ha d'amagades i n'hi haurà d'invisibles.

Les visibles i que generaran més presencia a de diaris i telenotícies en relació amb la pobresa són les catàstrofes naturals. I dintre de les catàstrofes naturals, la sequera, les inundacions i els huracans que s'estan incrementant a causa del canvi climàtic. Fenomen que té el seu origen a països rics bàsicament, tot i que les conseqüències principals són a països empobrits. No oblidem, cada cop que vegem una notícia d'aquestes, que les conseqüències d'una catàstrofe natural són el resultat de la fórmula "Impacte= Intensitat del fenomen x Vulnerabilitat de la població". I, per tant, grans danys provocats per catàstrofes ens parlen de la pobresa més que de la natura.

Les amagades, o només visibles amb una mirada crítica, són les de la desigualtat i la pèrdua de drets i espais de participació ciutadana. Les dues són globals però amb expressions locals. Si el creixement econòmic que hi haurà a l'Estat espanyol i Catalunya aquest 2018 segueix els patrons de distribució actual, al final del 2018 tindrem més gent pobra o al llindar de la pobresa. I al món, el mateix. El principal obstacle per combatre la pobresa és el creixement de la desigualtat extrema. La pèrdua de drets i espais de participació de la societat civil és visible en les actituds i lleis, amb conseqüències per a tothom qui pensa diferent del que els governs consideren "bo" per a la societat.
Ho hem vist clarament a Catalunya, però ens en podrien parlar els titellaires de Madrid, els joves d'Altsasu o n'Helena Maleno, a qui estan jutjant al Marroc a instàncies d'un informe de la policia espanyola pel delicte de salvar vides.
A escala global aquests espais s'estan reduint arreu i les morts de defensors i defensores dels drets humans, malauradament estan incrementant-se a causa de la impunitat que donen els governs a aquests actes.

En el grup de les invisibles, no podem oblidar la pitjor conseqüència de la pobresa, la fam. No és nova, i per això ja no en parlem. Aquest 2018 la fam matarà 9 milions de persones. Sí, 9 milions segons les previsions optimistes. Fa pocs dies me'n parlava en José Barahona explicant-me la dura situació de fam que estan patint 4 milions de persones desplaçades per la violència i el desgovern que hi ha a Rep. Democràtica del Congo.

Però també hi ha una altra predicció més que farà digeribles les anteriors: hi seguirà havent un estol de gent lluitant contra aquests tres tipus de previsions.
               Gent des de les entitats (treballant o donant suport econòmic i/o amb activisme),
               gent des del carrer demanant acollir refugiats o lluitant contra la violència de gènere, o
               gent arreu lluitant contra les polítiques injustes dels governs.

Aquestes persones imprescindibles evitaran que aquestes prediccions siguin pitjor del que serien i són les que revertiran les tendències.
                       Mobilitzacions (com les que hem tingut a Catalunya) per temes polítics o socials,
                       ciutadania conscient que existeix una retallada real de drets
                       i persones amb esperit crític analitzant la situació amb ulls globals,
són els enemics més grans dels poders econòmics, els governs i els estats que les volen perpetuar.

La clau per evitar que les prediccions de cara al 2019 segueixin en la línia de les del 2018 està en nosaltres. 

En nosaltres si adoptem actituds més polítiques i si estem al costat de qualsevol lluita justa, sigui del que sigui i sigui on sigui. 

I si la "llei mordassa" espanyola no ens ho impedeix.

dilluns, 1 de gener de 2018

Els 6 textos mes llegits aquest 2017 (en aquest blog)

Tanco l'any 2017. Un any que per mi ha tingut quatre elements importants.

El que més m'ha colpit personalment ha estat el tema dels refugiats arribats a Europa. Europa, i Espanya d'una manera especial, han estat incapaços d'acollir ni la minsa quota que s'havien proposat. Espanya el dia del venciment del termini tenia un incompliment de més del 88% del compromís. Si això se li suma la contínua violació dels drets humans que fem a la frontera sud, la situació dels CIE, casos com el grup de persones tancades a la presó d'Archidona o la denuncia a través de Marroc a l'activista i defensora dels drets humans, Helena Maleno, s'enfonsa la legitimitat moral, legal i ètica de qualsevol govern.
Em sembla tan injust, inhumà i degradant com a societat el que està fent el govern espanyol que aquest any he acabat dedicant-li una quarta part de les entrades del blog.

També m'ha colpit, per proximitat i sentiments, la situació a Catalunya. He experimentat com una mateixa realitat podia ser vista de manera tan diferent d'un costat i altre de l'Ebre. Tant, que la majoria de vegades semblava impossible. Contràriament al que diuen, a mi no m'ha fet perdre cap amic, ni a un ni a l'altre costat, ni m'ha impedit parlar-ne allà on fos. He procurat escoltar i entendre. I he entès una mica els judicis i opinions de persones que, lluny estant, veien les coses molt diferents que jo. Un cop més no he entès al govern espanyol. Tot plegat però m'ha ajudat a entendre, salvant les distàncies, altres fenòmens greus d'enfrontaments lluny de casa. He entès com amb dinàmiques de mentides, de control de mitjans i de generació d'odi, es pot acabar enfrontant una població que ni es coneixen ni s'han fet res directament.

Localment i globalment m'ha preocupat també el tema de la desigualtat extrema perquè és la gran xacra que hi ha darrere la majoria de problemes del món. Per això li he dedicat tres entrades.

També em va colpir -com a tothom- l'atemptat terrorista de Barcelona. La proximitat no m'ha donat un sentiment diferent i m'he sentit tan a prop de la injustícia de fets terroristes sigui aquesta a les Rambles, a París, a Nigèria, Somàlia, Txad o Síria. En aquest cas m'ha fet pensar molt com unes persones que formaven part de la nostra societat, poden acabar fent actes semblants. És evident que tots els immigrants en algun moment han sentit rebuig. És evident que les polítiques d'acollida tenen molt a millorar. Però no era imaginable per mi que veïns i ciutadans com jo puguin arribar a fer i justificar actes com aquests.

He procurat parlar també de situacions i coses que passen a països dels quals gairebé mai sabem res.
I també he parlat de fam, la solidaritat, del comerç d'armes i del 0,7%

De totes aquestes 20 entrades les que més heu llegit i per tan probablement més us han agradat són:

EN CATALÀ:

1. Nadal 2017. Una visió diferent del Nadal.
Aquesta és cada any l'entrada més llegida. Una interpretació personal d'on hagués pogut néixer Jesús aquest any 2017. He imaginat que naixia "manter". Podia ser a moltes ciutats on persones com ells intenten sobreviure sovint amb l'únic que poden fer a causa de la seva situació legal. Però l'he ambientat a Barcelona i he volgut tenir un record per l'atemptat terrorista d'aquest passat estiu. Inclou un vídeo animat del pessebre:

2. La vida, un privilegi
Una reflexió feta a partir del testimoni d'una companya que des de República Democràtica del Congo m'explicava amb tota normalitat que cada nit senten trets al barri. Una nit havien matat a dos militars que la població havien enxampat robant. I la meva companya afegia: "la vida aquí és un privilegi, no un dret", que em va portar a escriure aquest article que té al final una dedicatòria a en Pere Viñoles que també ens ha deixat aquest any.

3. Més enllà del dol
La manifestació en rebuig de l'atemptat terrorista de Barcelona va ser especial. I la versió que van donar els mitjans no era la que vàrem viure els que allí estàvem. En aquest article intento explicar la manifestació que jo vaig viure, bastant lluny de la que van explicar segons quins mitjans. Sí que van passar coses diferents durant la manifestació, però no són les que ens han dit.

4. La solidaritat millor amb el cap.
Les dates de Nadal i any nou, són propícies a les donacions solidàries i a les renovacions de compromisos. L'any passat aquesta reflexió coincidia amb l'escàndol de l'estafa solidària dels pares de Nadia Nerea i per això vaig escriure aquest text de com crec que ha de ser la nostra solidaritat, però que continua vigent avui.

5.  No és moment de callar 
Un grup de persones, en un vol de Vueling, van preguntar que estava passant amb un passatger emmanillat que patia. Les reaccions a aquest fet em van fer pensar en aquesta dinàmica que ens volen imposar tan perversa del "millor callar per no complicar-te la vida".
I no, mai podem callar, però a hores d'ara, molt menys.
El text és un agraïment a tots els que diàriament no callen davant alguna cosa que estar malament, tant si es diu abús, corrupció, injustícia o de qualsevol altra manera.

6. Que vol amagar el Sr. Zoido? #SalvarVidasNoEsDelito
Arran d'unes declaracions del ministre Zoido en les que deia, entre altres perles,: "Hay que concienciar a las ONG que están para ayudar y no está para favorecer o potenciar la inmigración irregular". És un atac flagrant a les entitats i persones que estan salvant vides a primera línia i a les que es culpabilitza de l'arribada de persones que vénen d'altres països. Després a la seva manera va demanar disculpes però les seves paraules reflecteixen bé el que pensen malauradament. #SalvarVidasNoEsDelito

I EN CASTELLA:

1. Nadal 2017. Una visió diferent del Nadal.

2. Més enllà del dol

3. La solidaritat millor amb el cap

4. 0,7%, encara pendent
El 0,7% que mai ha arribat, i perquè servia quan si hi havia un pressupost que anava pel camí d'assolir-se, abans que les retallades el deixessin en el 0,1%. Una sèrie de quatre articles de quatre temàtiques (gènere, acció humanitària i refugiats, ciutadania i canvi climàtic) sobre la utilitat de la cooperació amb exemples reals.


5. Incompleixen, però seguim

Els 214 dies darrers dies que tenia el Govern Espanyol per complir el compromís d'acollida de persones refugiades els hi hem estat recordant dia a dia amb un calendari i un comptador. Es va acabar el termini i L'estat espanyol ha incomplert el compromís i la legalitat vigent que tant diu defensar. Un 88,5% d'incompliment. És un fracàs? Com ens hem de sentir? Hi ha alguna cosa positiva? Que hem de fer ara? Això és el que intento respondre en aquest article.


6. Immunitzats contra la fam
Immunitzats contra la fam. Una reflexió al voltant de la quasi nul·la resposta a la crisi de fam més gran des de la creació de Nacions Unides el 1945. Estem immunitzats? Per què? Qui és responsable de tot plegat? Els mitjans, les ONGD, la ciutadania? En reflexiono en aquesta entrada. Perquè ignorem que cada dia moren de fam 25.000 persones?

dijous, 28 de desembre de 2017

La pobresa comença al sou.

Teòricament en una empresa el sou està en funció de la responsabilitat i de la capacitat de generar valor o riquesa per la mateixa empresa. És a dir, està en funció de la capacitat i la qualitat que tens per fer el que fas.
Acceptant això, fins a quina diferència de sou consideraríeu justa entre el qui cobra més i el qui cobra menys dintre de la mateixa empresa? I qui diu justa, diu ètica o raonable. El doble? Quatre vegades més? Deu? Dotze vegades més com volien limitar a Suïssa fa uns anys? Fins a vint vegades més? Per fer-nos una idea, si el sou mínim està al voltant de 700 €, cobrar 10 vegades més vol dir cobrar 7.000 € al més. Cobrar 20 vegades més significa cobrar 14.000 € al mes.
Pregunteu-vos, abans de seguir llegint, fins a quin diferencial podríeu acceptar dintre d'una mateixa empresa.

Mentre ho penseu, us explico que parlo d'això perquè la desigualtat extrema és el fre més important que tenim per combatre la pobresa a tot arreu, A països llunyans i a casa nostra. He explicat en alguna altra entrada en aquest blog que la millor eina que teníem per lluitar contra la desigualtat extrema és la fiscalitat, que ben utilitzada és una manera eficaç de redistribuir els ingressos. Però si el que ingressem cadascú és desorbitadament diferent, la fiscalitat no podrà fer prou bé la seva feina.
Per això us preguntava fins a quin punt penseu que té lògica una diferència de salaris. Ho heu decidit? Penseu una xifra abans de passar al següent paràgraf.

Aquests dies s'ha presentat un informe de les diferències salarials a les principals empreses espanyoles, les anomenades de l'Ibex-35. Aquestes 35 empreses generen un 10% de tot el treball a l'estat espanyol i són un bon tast de com pot estar el tema. Sabeu quina diferència hi ha entre el sou mitjà (no el més baix) i el del seu director/a general? 10?, 20? 50?

No. Molt més. Segons l'informe "Diferències Abismals" d'Oxfam Intermón, aquesta diferència és de 112 vegades. Dit d'una altra manera, un empleat mitja de qualsevol d'aquestes empreses ha de treballar 112 anys per guanyar el mateix que el seu cap guanya en un any. Aquesta diferència s'ha incrementat més d'un 30% des del 2014 al 2016. I no és la xifra més escandalosa. Si ho comparem amb el sou més baix, que era el que us proposava al principi, la proporció pot pujar fins a 992 vegades (Ferrovial) o 1.252 vegades (Banc Popular). A aquest escàndol de diferencial, cal sumar-hi la diferència salarial de gènere, la presència de només un 20% de dones en els alts directius i els increments de beneficis pels accionistes.

Alhora aquestes grans empreses tenen una important presència a paradisos fiscals molt sospitosa d'elusió i evasió fiscal. I per tant perjudiquen doblement als seus treballadors i a tota la ciutadania en general.

Sabeu quina proporció hi ha a la vostra empresa? Mireu-ho!. Exigim que aquestes diferències indecents no es donin, que els salaris mínims siguin més alts i que els màxims més baixos. Diferències salarials elevades, fiscalitats poc progressives i per tant ineficients i evasió i elusió fiscal, són els components ideals per mantenir el cercle viciós de la desigualtat creixent.

Si no trenquem aquest cercle viciós de la desigualtat extrema, a casa nostra i a qualsevol part del món, no trencarem amb la desigualtat que està evitant combatre la pobresa i la injustícia.




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 280 de Desembre del 2017


Més informació:




diumenge, 24 de desembre de 2017

Nadal 2017. La meva visió d'aquest Nadal.


Bon Nadal! Cada any faig un pessebre que és la meva interpretació d'on hagués nascut Jesús si hagués nascut aquest mateix any 2017. Aquest any he imaginat que naixia "manter". Podia ser a moltes ciutats on persones com ells, intenten sobreviure sovint, amb l'únic que poden fer, a causa de la seva situació legal. Però l'he ambientat a Barcelona i he volgut tenir un record per l'atemptat terrorista de l'estiu d'aquest any. Els ninos de Playmobil -també com sempre- han donat forma a les idees. Espero que us agradi i ajudi a veure d'una altra manera el que representa el Nadal. El vídeo aquest any és un vídeo animat. Aquí teniu la crònica i també el vídeo del pessebre.

I ara connectem amb la unitat mòbil. Endavant Laia Bonet des de les Rambles

Avui les Rambles han estat testimoni d'un fet inesperat. Un grup de manters ha fugit cap el metro com fan habitualment en veure arribar a la policia, perquè allí no els poden detenir.

Una de les parelles de manters estava embarassada. Després de la fugida, la noia s'ha trobat malament just quan entrava al metro. Tenia dolors de part i ha infantat el seu primer fill amb l'ajut d'una llevadora que casualment sortia del metro.

Els companys manters que esperaven amb ells s'han apropat al punt on ha infantat. Pel grup de whatsapp dels manters la notícia ha corregut i si hi estan apropant tant els manters del port com els de la botiga de la seva marca "Top Manta" que ja no necessiten estar al carrer. La notícia també ha arribat al grup de suport als manters -"Tras La Manta"- que ja són als llocs dels fets. Han avisat a la premsa que també ens hi hem acostat.
Amb el poc que havien recaptat aquell dia, han comprat entre tots menjar per la mare i coses per embolcallar el nadó que descansa sobre una manta.

La policia en veure la solidaritat i la gentada es manté a distància i han decidit no intervenir.

Al voltant de la boca del metro hi ha cada cop més gent. La ciutadania també s'apropa i porta coses. També s'hi han acostat algunes persones des del mosaic de Miró i deien amb emoció que la Rambla que havia conegut la mort fa uns mesos, avui coneixia la vida.

Estan buscant una casa adequada per la família aquests dies i els han ofert un pis i demà ja hi podran anar.

Tothom està content i la rambla és plena de gent. Gairebé com si el Barça hagués guanyat un títol.  i Els manters estan venent altra cop. Entre ells es diuen que aquest infant és el seu Salvador. L'infant ja porta unes Nike, una samarreta del Barça i unes ulleres de sol

Les autoritats, veient la resposta de la ciutadania, han decidit abordar d'un cop per tots, seriosament aquest fet i volen trobar una solució pel 6 de gener. L'alcaldessa que ha passat a veure'l també ha refermat aquesta decisió.


Des de les Rambles , Laia Bonet per TVBetlem







Mes informació:
Si voleu veure totes les fotos: ALBUM FOTOS
Video: VIDEO http://bit.ly/Nadal17PessebreVIDEO


Pessebres d'altres anys

Repercussió als mitjans:
Text en altres idiomes:
  • Castellà http://bit.ly/LCSpessebre17ESP
  • Anglés: http://bit.ly/Pessebre2017ENGLISH
  • Frances http://bit.ly/Pessebre2017FRANCAIS
  • Portugues  http://bit.ly/Pessebre2017PORTUGUES


Altres fotos i informació:






dimarts, 14 de novembre de 2017

#ParadisePapers (Els papers dels paradisos fiscals)


Reines, cantants, polítics i altres personalitats encapçalen un cop més la llista de persones que figuren als "papers dels paradisos", és a dir que han fet servir els paradisos fiscals per no pagar o pagar menys impostos de les seves fortunes.


Ells i principalment les grans empreses són les que estan utilitzant aquest mecanisme per incrementar la seva riquesa i els seus beneficis.

Segons l'informe "Els diners que no es veuen", d'Oxfam Intermón, els darrers 15 anys s'ha multiplicat per quatre la inversió cap als paradisos fiscals. Des de l'any 2008 -precisament quan va començar la crisi- s'hi ha doblat gairebé el flux de diners. Des d'aquest mateix any, el 2008, l'impost de societats, el que paguen les empreses, va caure en picat i malgrat que la recuperació econòmica ha recuperat nivells de beneficis, l'impost de societats pràcticament no ha repuntat. Sorprenent?
Evolució de l'impost de societats
Evolució dels beneficis empresarials











Però això, és important? A tothom ens sembla lògic intentar pagar el mínim d'impostos, no? - Doncs no. No és lògic.

El principal escull per combatre la pobresa, tant a casa nostra com al món, és la desigualtat extrema. L'eina principal per combatre aquesta xacra de la desigualtat extrema és la fiscalitat, els impostos. Ho és perquè la fiscalitat és una moneda de dues cares. Per una cara, la de la despesa, si els governs asseguren uns serveis mínims (als que molts no tindrien accés) s'asseguren que tothom té uns mínims i no hi ha persones per sota el nivell de la pobresa. Per l'altra cara, la dels ingressos si els impostos són realment progressius, estàs limitant la capacitat de riquesa i evitant una part de les fortunes indecents. Aplicant bé les dues cares de la moneda, podem reduir molt considerablement les desigualtats extremes.
Mai ens havien explicat així els impostos i hem nascut i viscut en una cultura d'intentar pagar-ne el mínim o si es pot, no fer-ho. I amb aquest subconscient, ens mirem amb complicitat les pràctiques d'aquestes grans empreses i personalitats que eludeixen pagar impostos.

No oblidem que aquesta complicitat implica que nosaltres, que no ens podem escapar, paguem més impostos del compte, mentre les grans empreses i personalitats acumulen una riquesa indecent. Això mentre els serveis bàsics estan veient retallades prestacions i cada cop tenim més gent sense feina i en risc d'exclusió i de pobresa.
I l'explicació d'aquesta realitat, està en les polítiques fiscals, en les polítiques d'impostos. A casa nostra i al món, els governs han de disposar dels ingressos mínims per garantir els serveis que ha de proveir l'estat. Si les empreses no paguen, si els estats permeten el frau fiscal i si no hi ha polítiques socials ni estats responsables, la desigualtat segueix creixent.
I si segueix creixent, cada cop hi ha menys gent amb una fortuna cada cop més gran i més gent amb cada cop menys capacitat, menys oportunitats i menys possibilitats de sortir del cercle de la pobresa i malauradament cada cop hi ha més persones amb el risc de caure a l'espiral de la pobresa si no pertany a l'elit econòmica.

Si, sorprenentment, treballar per combatre la pobresa, és lluitar per una fiscalitat justa, lluitar contra els paradisos fiscals i sobretot és exigir que qui més té, més pagui, en lloc d'escapar-se. Això combinat amb l'exigència als nostres governs de la transparència i del bon ús d'aquests impostos.


-----------------

VOLS SIGNAR LA CAMPANYA EN CONTRA ELS PARADISOS FISCALS?
                                                                             Ho pots fer AQUÍ  

Més informació:
 - OXFAM INTERMÓN:


-  CADENA SER:  Editorial de l'Iñaki Gabilondo sobre el tema i sobre l'informe d'Oxfam Intermón




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 279 de Novembre del 2017

diumenge, 22 d’octubre de 2017

On sou?

S'ha acabat el termini d'acollida de refugiats.

- A Europa han arribat en dos anys 1.500.000 persones fugint d'un conflicte en els seus països.

  • Això representa un 0,3% de la  població europea. Perquè ens fem una idea al Líban, un sol país i amb pocs recursos, n'han arribat un 1 milió i representen un 20% de la seva població.


- El compromís acordat d'acollida a Europa és de 98.255 persones

  • La convenció de Ginebra diu que tothom té dret a demanar asil a un tercer país i que tothom té dret a què es faci un estudi individual del seu cas. Tothom! No la part que ens sembli.


- La mitjana de compliment del compromís europeu d'acollida dels 98.255 compromesos es d'un 38%. Espanya, molt per sota, ha acollit un 11% dels refugiats que s'havia compromès

  • No compleixen la llei ni compleixen els compromisos.


- S'ha acabat el termini d'acollida. A Europa hem reubicat un 1,85% de les persones que varen arribar.

  • Europa té un sistema de funcionament que després del termini, una decisió com aquesta queda extingida. Espanya i la resta de països europeus queden alliberats de qualsevol compromís ni sanció, passada la data de termini. 
I totes aquestes persones segueixen patint en algun lloc i morint a la mediterrània.

Això:

  •  legalment parlat és una il·legalitat.
  •  políticament parlant, un frau.
  •  humanament parlant, un crim.
  •  èticament parlant la pèrdua de la dignitat.


Per sort hi ha gent que molt abans que arribessin a Europa, ja treballava amb els refugiats a tot el món i després del termini, seguirà treballant amb els refugiats i les causes que generen el seu èxode a tot el món

Els problemes que es generen durant anys,-a vegades durant segles-, no és soluciones amb uns mesos. No ens desanimem. Continuem.
No deixeu sols als que seguiran mobilitzant-se, treballant, donant suport i assistència als 22.300.000 de persones refugiades a tot el món que han hagut de deixar casa seva per una guerra.

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 278 d'Octubre del 2017










Més informació:
  • Vídeo de la campanya #OrgulloDeIncumplir de moltes entitats espanyoles.
  • Resum de xifres d'acollida i situació comparativa de l'Estat espanyol a Europa (actualitzat a 26 de setembre del 2017, data del termini d'arribada)



dimarts, 26 de setembre de 2017

Incompleixen, pero seguim!

Fa 214 dies, coincidint amb la manifestació de multitudinària de Casa Nostra Casa Vostra, va néixer el comptador de #VeniuJa. Amb mig milió de persones al carrer, amb una de les mobilitzacions solidàries més gran d'aquesta societat, començàvem el camí convençuts que empenyen tots junts, ho aconseguiríem. Hem trobat complicitats de moltíssimes persones,  governs i ajuntaments. I això, ens va donar esperança.

Des d'aleshores cada dia hem estat a les xarxes dient quants dies i persones faltaven. 360 entitats adherides, presencia als diaris, ajuntaments, entitats, ràdios i televisions i milions de visualitzacions han mantingut la flama del comptador tots aquests 214 dies. Fins a fer-nos pesats, ho sabem, però era l'única manera de no oblidar-ho.

I ha arribat el dia, el 26 de setembre. I el 88% del compromís s'ha incomplert. 15.354 persones que
tenien una dèbil esperança conservada entre humiliacions, lluites, fugides, enganys, violència i menyspreu, veuen com la flama s'apaga.
Demà els estats europeus no tindran cap obligació d'acollir a ningú més. Cap sanció. Cap compromís.

El termini ha caducat i el compromís desapareixerà com el vestit de la ventafocs. Sí, els acords europeus són així de perversos. Mentre estan en vigor no els pots denunciar perquè encara els poden complir. Quan s'acaben no els pots denunciar perquè han caducat.
Hi ha hagut moviments socials específics pel tema, pressions a polítics i dirigents, manifestacions, complicitats de mitjans, partits i govern autònoms, denuncies a la comissió, campanyes conjuntes com #VeniuJa, , etc. i res sembla haver set suficient per capgirar aquesta realitat, perquè el termini ha vençut.

No sé si els dirigents europeus, el Sr. Rajoy, el Sr. Zoido i el Sr. Fernandez Diaz avui dormiran tranquils perquè s'han tret un pes de sobre. O si mirant-se al mirall seran conscients del mal que han fet, no exercint la seva responsabilitat. Avui han fet el món una mica pitjor. No és un bon balanç per anar a dormir tranquil saber que has fet el món pitjor.

La pressió, aparentment, només ha servit perquè en aquests 218 dies hagin arribat de mitjana una mica més del doble de persones que en el període anterior. El doble és molt, però el total de persones arribades, 1983, és molt poc.

És un 88,56% d'incompliment. Les legalitats, per governs com el nostre, són relatives. Només són intransigents amb la legalitat quan bufa a favor del que pensen, no quan bufa a favor de les persones i la justícia.

I 17.337 són tan sols un gra de sorra dels 22,7 milions de persones fugint de conflictes a tot el món. I ni tan sols hem pogut ser coherents amb el minúscul gra de sorra amb el que el govern s'havia compromès.

Tot i que numèricament és un fracàs, cal posar les coses al seu lloc. Abans de l'arribada de refugiats a Europa, moltes entitats ja estàvem treballant amb refugiats. A casa nostra i lluny de casa. Després del frau del compromís europeu en general i de l’espanyol especialment, seguirem treballant pels que no han vingut i per totes les persones refugiades que tenim al planeta. I per les que ja tenim a casa, on cal millorar molt l'acollida. La lluita ni va començar aquí, ni acaba avui.

I malgrat que avui es compleixi el termini amb un 88% d'incompliment, a tots els pobles i ciutats del país hem aixecat el tema, les assemblees de Stop Mare Mortum segueixen plenes de gent i activitat, el vaixell racista no ha pogut atracar a cap port català, segueix havent-hi vaixells salvant vides a la mediterrània i tots som més conscients d'una realitat que no teníem prou present. Hem estat una societat exemplar. No prou per canviar aquest govern Espanyol i de la UE, però exemplar. I tota Europa ho sap i ho enveja.

Els problemes que s'han gestat durant anys, no es poden resoldre en uns mesos. És més, per resoldre'ls sempre hem dit que a part de l'acollida cal treballar per les causes que els originen. La societat catalana després d'una etapa tancada en els seus problemes ha tornat a mirar enfora i a respondre. I som una societat més madura, més formada i més preparada per seguir lluitant.
Hi ha milions de persones en algun lloc del món, desesperades, la lluita de les quals no ens permet que ens rendim. La dignitat de molta gent i la dignitat pròpia és un mateix concepte i una mateixa cosa molt més entrelligada del que pensem

La lluita per un món millor és sobretot plena de persones que no es plantegen la vida de cap altra manera que no sigui amb coherència.
Moltes gràcies als que, dintre totes les vostres lluites per la dignitat d'algú, heu destinat un espai i temps a la dignitat de les persones refugiades. I especialment moltes gràcies als que seguireu lluitant.
I una abraçada a tots aquells que en algun racó d'Europa esperen un espai de refugi i acollida. Seguirem treballant perquè el trobeu.

Més informació:
  • Vídeo de la campanya #OrgulloDeIncumplir de moltes entitats espanyoles.

  • Resum de xifres d'acollida i situació comparativa de l'Estat espanyol a Europa