dimecres, 2 d’agost de 2017

No és moment de callar



Aquesta entrada ha estat publicada originalment al Diari Ara. La podeu trobar també al propi diari http://bit.ly/ARAvuelingCAT


 “No sé si era legal. Però si ho era, el que passava allà es contraposava amb el concepte d’humanitat. El que vàrem fer els passatgers és respondre amb humanitat”. Aquestes paraules les va dir en Mikel, una de les onze persones a les quals Vueling va expulsar d’un vol al Senegal el dissabte 15 de juliol, a roda de premsa que varen fer uns dies després per explicar què havia passat.
la

Tot va començar quan les portes del vol estaven a punt de tancar-se per a l’enlairament i van fer entrar a l’avió una persona emmanillada que cridava desesperadament. Dues persones amb guants blancs la duien agafada. Evidentment es tractava d’una deportació forçosa. Les criatures que seien a prop van començar a plorar i fins a una cinquantena de persones van aixecar-se dels seients i van demanar explicacions que no van obtenir. No era cap acció organitzada. Era la resposta lògica d’unes persones preocupades per una altra que semblava que patia.

Van fer baixar de l’avió a tot el passatge i van expulsar aleatòriament 11 persones del vol, i amb l’expulsió va començar per a elles -la gran majoria molt joves- un autèntic calvari de pressions, amenaces i linxament a les xarxes socials i en alguns mitjans. Estaven molt espantats. Els havien deixat sense vacances, i els havien amenaçat d’haver de pagar multes de milers d’euros i de no deixar-los tornar a volar. Moltes entitats els van donar suport i així es van assabentar que l’estat espanyol va deportar, entre el 2011 i el 2014, 4.157 persones, una mitjana de 1.039 persones a l’any. És a dir: el sistema administratiu espanyol és més eficient deportant persones que acollint refugiats perquè de les 17.337 persones que ens vam comprometre a acollir en dos anys, només n’hem acollit 1.615, 808 de mitjana a l’any. Es trist però deportem més persones que refugiats acollim.

La lliçó és clara. Tot porta, com el corrent d’un riu, a una mateixa conclusió: si haguessin callat no s’haurien ficat en un embolic, no s’haurien complicat la vida i no els l’haurien complicat a terceres persones sense ganes de saber per què passen les coses que passen. Si no vols problemes, calla. No miris. No preguntis. Si haguessin callat, ara ja serien de vacances tan tranquils.
Estem en un moment crític de dessensibilització progressiva a la justícia, als drets de les persones pel sol fet de ser-ho, als abusos del poder, a la corrupció i a moltes altres coses

I no! No pot ser! Cada vegada que callem, la injustícia avança un pas. Estem en un moment crític de dessensibilització progressiva a la justícia, als drets de les persones pel sol fet de ser-ho, als abusos del poder, a la corrupció i a moltes altres coses.
I no! No podem callar! No és moment de callar. És moment de ser valents si no volem perdre elements essencials com a persones i com a societat. Si no volem perdre dignitat i drets humans. Quedar-se amb els ulls oberts, preguntar-se i preguntar les coses, i no acceptar el que és inacceptable, encara que sigui legal i habitual. Per això moltes entitats i persones han donat suport al manifest dels onze de Vueling. 

Aquells versos de Martin Niemöller són avui més vigents que mai:

        Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
             vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,

        Quan van empresonar els socialdemòcrates,
             vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,

        Quan van venir a buscar els sindicalistes,
            no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,

        Quan van venir a buscar els jueus,
             no vaig protestar, perquè jo no era jueu,

        Quan van venir a buscar-me,
              no hi havia ningú més que pogués protestar.

Martin Niemöller era un pastor protestant que es va oposar a la nazificacióde les esglésies alemanyes i que va ser castigat, però va escriure un dels poemes més populars i clarividents sobre com acabem per tolerar el que és intolerable, pensant que mai ens afectarà directament.

La resposta de les onze persones del vol de Vueling és un de tants petits actes de resistència diària, sovint anònims, al que és intolerable. Cada acte de resistència al que és injust, inhumà, a la corrupció, al que veiem al nostre voltant que no és lògic o és abusiu, és un gra més de sorra a la platja de l’esperança i de la humanitat. És un acte de dignitat que ens reafirma com a persones i com a societat.


I aquesta platja, els temporals de por i egoisme l’estan buidant cada vegada més ràpid de la sorra de l'esperança i la humanitat.

Als onze de Vueling i sobretot a tants d’altres que cada dia fan actes de resistència -que sovint no veu ningú- se’ls han de donar les gràcies per obrir-nos els ulls just quan a tots ens vindria de gust tancar-los.




Un resum d'aquest article s'ha publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 276 d'Agost del 2017















dissabte, 29 de juliol de 2017

República Dominicana ens ha d’importar


Si us parlo de República Dominicana segur que penseu en vacances, platges de sorra blanca, i hotels de luxe dels de tot inclòs. I ja us hi afegeixo que és un dels països que presenta unes taxes de creixement econòmic sostingut envejables.
Però tot això, malauradament, tot i existir, és la part més petita i menys representativa de la realitat. Dominicana té 9,5 milions d’habitants, dels qual gairebé la meitat es troba en una situació important de vulnerabilitat (és a dir, que qualsevol entrebanc o fatalitat els deixarà en la pobresa), i 6,7 milions de persones, el 71% de la població, NO tenen una habitatge digne. 6,7 de 9,5. Molta gent. Massa. I entre totes aquestes persones hi ha a més unes 8.000 persones, que malviuen en 11 albergs després que diferents fenòmens naturals els deixessin sense casa fa no mesos, sinó anys.

República Dominicana és un exemple ben clar de país amb moltes desigualtats. La desigualtat i la manca de confiança en el govern fan que la gent emigri segons enquestes que ja vam fer al país. Davant d’aquest realitat, hi ha entitats allà com “Ciudad Alternativa “ i “Casa Ya” que lluiten per donar-li la volta a aquesta situació. Aquestes entitats treballen dur, són serioses i per això els donem suport. Ara estan demanant al govern de Dominicana que destini un 1% del pressupost nacional a habitatge. Fins i tot han calculat quines partides es podrien reduir i  asseguren que, si es fa, en deu anys el problema estaria solucionat.

Mentrestant al nostre país el dret a l’habitatge tampoc no està garantit. El turisme massiu i els lloguers desproporcionats estan expulsant a la gent de Barcelona. Continuen els desnonaments i els immigrants continuen formant part de les assemblees de la PAH com a sector de la població molt afectat. Espanya és el segon país on més emigren els dominicans després dels Estats Units. Més de 150.000 dominicans i dominicanes viuen aquí. Només per això Dominicana ens hauria d’importar. Molts dominicans i dominicanes malviuen entre nosaltres en pisos pastera o cases sense condicions de barris empobrits, on es multipliquen els problemes de
convivència.

 Tot i simplificar-ho molt per qüestió d’espai,  queda clar que els problemes són com les cireres del cistell: mai en surt una de sola. Els problemes no són locals i aïllats sinó que estan tots entrelligats. Per això cal tenir en compte totes les arestes. Per això donem suport a campanyes que, d’entrada, poden semblar llunyanes o que no tenen res a veure amb nosaltres. Us animo a entrar a la web d’Oxfam Intermón i Casa Ya “Canviem les prioritats” i a enviar una postal al president de República Dominicana per demanar que dediqui aquest 1% a solucionar el problema de l’habitatge.

Només treballar simultàniament pel dret a l’habitatge aquí i allà ens permetrà abordar la complexitat dels problemes amb garanties, com ens exigeix el món global i interconnectat  on vivim.


--------------------
Més informació:

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 275 de Juliol del 2017














divendres, 7 de juliol de 2017

Que vol amagar el Sr. Zoido? #SalvarVidasNoEsDelito

Aquesta entrada ha estat publicada originalment al  al diari Ara i en aquest enllaç 

Coneixem sobradament la capacitat d’alguns polítics de capgirar la realitat. Ho veiem sovint, i especialment en segons quins temes. Però malgrat que aquesta pràctica és habitual i diària (que no normal), les declaracions d’ahir del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, han creuat els límits de la lògica i de la vergonya. Ja n’hi ha prou!

El ministre va afirmar: “Cal conscienciar les ONG que s’hi és per ajudar i no s’hi és per afavorir o potenciar la immigració irregular”. I es va quedar descansat. Ho va fer tot entrant en una reunió a Brussel·les, i per tant no són declaracions improvisades.

Què deixa en el subconscient aquesta frase?

El primer que deixa en el subconscient és que els refugiats són irregulars. No, Sr. Zoido, NO La gent que fuig d’un conflicte o una guerra estan emparats per la Convenció de Ginebra i no són irregulars. Un altre tema és que Espanya no compleixi les seves obligacions legals i no respecti la legislació internacional. Però no són irregulars.

La segona qüestió que insinua és que les ONG potencien la immigració perquè ajuden els que venen. Per tant, ignora i amaga sobtadament la multiplicitat de causes que generen el desplaçament humà per deixar com a causa principal les ONG. I això és una fal·làcia. Darrere de l’afirmació hi amaga totes les causes i hi amaga també totes les responsabilitats directes de l’estat espanyol, entre les quals hi ha la venda d’armes a països que no respecten els drets humans, l’efímer i discret pas espanyol pel Consell de Seguretat, la deixadesa en política internacional, el nul treball per un món en pau i un llarg i trist etcètera de raons.

I què més amaga aquesta frase?

Amaga el flagrant incompliment dels compromisos d’acollida de persones refugiades que tenia el govern espanyol. Espanya ha acollit només un 8,6% de les persones refugiades que s’havia compromès a acollir i tan sols falten 81 dies per al termini dels dos anys que tenien. I amaga els esforços que fan perquè la Unió Europea els rebaixi la quota amb l’excusa que no és possible. El Canadà en tres mesos va reassentar 32.000 persones -per tant, és evident que les excuses no s’aguanten per enlloc-. Són exactament els tres mesos que li queden al govern, i la demanda concreta que fan 280 entitats amb el comptador de #VeniuJa.

El segon que amaga són totes les traves legals que posa l’estat espanyol perquè vinguin les persones. És pràcticament impossible arribar legalment a Espanya. I així com les causes que provoquen el desplaçament són multifactorials, les causes de com viatgen són totes imputables a aquesta raó. I aquesta raó és el veritable motor de totes aquestes aventures inhumanes que veiem. I és el taló d’Aquil·les que elimina qualsevol legitimitat a l’hora de defensar la legalitat. Si la legalitat la tenen segrestada, no podem exhibir-la com a bandera d’igualtat i exigència.

Amaga també la tanca de Ceuta i Melilla, les ganivetes, els probables acords amb el Marroc perquè allunyi les persones de la tanca, les devolucions en calent, els trets a immigrants des de la platja del Tarajal, les condicions al CETI... i una inacabable llista de vulneracions de la legalitat internacional (que semblen ignorar sense problemes).

I amaga també que amb la retallada dels fons de cooperació un 70% ja no treballen per combatre les causes. I menys quan diuen que volen dedicar una part important del poc que queda al control de fronteres. Control de fronteres ni és cooperació ni és treballar per evitar les causes que generen la pobresa.

Però no vull acabar l’article sense parlar sobre una expressió en concret, a la qual probablement no hem donat importància i que ens infiltra fins al subconscient. La tenim interioritzada i ja ni ens escandalitza. És el terme migració irregular. Aquestes dues paraules amaguen una realitat molt perillosa. Un cop hem declarat algú com a irregular o il·legal, hem aconseguit que deixi de ser problema nostre. Ens podem desentendre humanament i políticament d’algú si està al marge de la llei. No calen esforços ni un treball extra. Però no oblidem que aquest algú és una persona. I aquest algú és humà i té uns drets, per molt “irregular” que sigui la seva arribada. Uns drets que li dona la legislació internacional i uns drets inherents pel sol fet de ser persona.

La nostra dignitat i la seva estan íntimament lligades. En el moment que ells perden la dignitat perquè no es respecten els seus drets, nosaltres la perdem si no hem fet tot el possible perquè això no passi. No ho oblidem. Molts ciutadans no volem perdre la dignitat com l’ha perduda el ministre.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Prou armes!

Quatre entitats, Greenpeace, Amnistia, Oxfam Intermón i FundiPau han denunciat l’increment de vendes d’armes espanyoles el darrer any. El 2015 vàrem exportar per valor de 3.924 milions d’euros i el 2016 per 4.362 milions. Aquesta és l’arrel del problema. I sovint quan passa això el missatge té poca difusió i el veiem a pocs mitjans.

I el problema no és només l’increment sinó la destinació. La venda d’armes a països com Aràbia Saudita, Iraq, Bahrain, Brasil, Colòmbia, Egipte, Israel i Turquia, comporta el risc que siguin destinades a cometre o facilitar greus violacions dels drets humans. I per tant, d’acord amb els articles 6 i 7 del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), on diu que “no es poden autoritzar armes per cometre atrocitats”, no s’hauria de vendre armament ni munició a cap d’aquests països.

El ministeri de defensa sembla tenir un permís especial per saltar-se el pressupost inicial cada any (s’amplia sistemàticament any rere any al final de l’exercici) i per saltar-se la legislació, permetent que es venguin armes a qui legalment no pot.

Aquesta és una de les claus del conflicte. El comerç d’armes és una de les raons de l’existència de refugiats al món. De l’existència de fams. De violacions. I d’assassinats d’activistes pels Drets Humans que normalment resten impunes.

Ens podríem trobar en pocs dies amb una altra portada al “Times” amb una nena iemenita famèlica agonitzant. I semblarà que la gana al Iemen és una fatalitat, que ha caigut del cel. Difícilment cap mitjà analitzarà quines armes i quina munició manté la guerra a Iemen. Si ho fan, trobaran que la fam la causa la guerra, i que la guerra la mantenen municions, fragates i armes que vénen també de l’Estat espanyol. Vénen d’una autorització d’un parlament o govern que s’ha saltat tots els controls legals per fer de la mort de persones llunyanes un negoci personal.

Ens ha costat més de 20 anys de campanyes tenir una llei perquè ara se la saltin. Quasi que preferiríem que tots plegats fessin com el president Trump, que es traguessin la careta i sabéssim veritablement a qui hem votat i qui està prenent decisions com aquestes al nostre país.
Potser així aconseguiríem que tot això canviés d’una vegada per totes. No volem ser còmplices de cap d’aquests assassinats.  



Més informació: Informe  El riesgo de la complicidad en la comisión de crímenes de derecho internacional 




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 274 de Junio del 2017











dimarts, 20 de juny de 2017

16.033, el numero de la vergonya



El 20 de juny, és el dia de les persones refugiades.
Fa anys, aquesta data passava desapercebuda. Passava de resquitllada; sense fer soroll i per la porta de darrere. Si apareixia als diaris era fruit del constant compromís de les organitzacions socials que treballen per la defensa dels drets dels que han hagut d'abandonar casa seva. La situació va donar un gir fa tres anys. Des de llavors, s'han publicat moltes noticies i no només coincidint amb aquest dia. A la nostra retina col·lectiva queden imatges d'armilles amuntegats a les platges de Lesbos, el petit Ayllan Kurdy o la vista aèria de la pastera del World Press Photo del 2015.

Què ha passat, doncs? Per què avui el dia de les persones refugiades mereixen tertúlies, titulars, debats i crítiques? Per què s'escriuen nombrosos articles, es fan àmplies declaracions i s'organitzen mobilitzacions socials? Ha canviat alguna cosa substancialment? Hi ha ara més població refugiada que fa tres anys? El problema és molt més greu?
La resposta sincera, és que no. El problema és greu, sens dubte, però no gaire més greu que fa uns anys. La diferència és que aquesta vegada, una petita proporció de persones ha arribat a les platges on ens banyem a l'estiu. A la nostra mateixa frontera. Però el problema, en realitat, no és que no hagin arribat; el problema és que som incapaços d'acollir ni tan sols a un nombre testimonial de refugiats. El problema és que estem incomplint la legislació internacional de la qual la mateixa Europa es va dotar per si tenia una tercera guerra i per garantir els drets humans de qui es veu obligat a fugir.


Molt més enllà de la mal anomenada "crisi dels refugiats"

Aquest dia no es va crear per donar resposta a la mal anomenada "crisi de refugiats". Es va crear perquè, més enllà de milió de persones que han arribat a Europa, hi ha 65 milions fugint de casa seva per conflictes i 22,6 milions de persones refugiades. Una xifra que puja a 225 milions si es tenen en compte altres causes que expulsen a la gent de casa seva. Aquest dia es va crear per a aquestes persones. Per garantir els drets dels que busquen refugi al llac Txad, al Líban, a Jordània, a Níger, a Hondures, Afganistan o Mèxic.

Siguem, doncs, conscients que Espanya en realitat s'ha compromès amb una part molt petita de la punta de l'iceberg. Una xifra ridícula d'un tot enorme. Un mínim gest que el govern és incapaç de complir. 17.337 persones, amb les seves vides, els seus somnis, els seus plans de futur. Aquesta xifra és el trosset a què es va comprometre el govern. I dels 17.337 encara queden per arribar 16.033 persones; el número de la vergonya d'un Estat que no ha entès què significa estar en aquest planeta i que no entén la política exterior excepte per comprar i vendre (entre altres coses, armes que, per cert, ataquen a algunes de les persones que busquen refugi ).

Més que preguntar-nos per què arriben, hauríem de preguntar per què es troben en una situació sense sortides que els expulsa de les seves ciutats. Els governs (inclòs l'espanyol) no poden eludir les responsabilitats internacionals -per acció o omissió- en els conflictes i crisis que provoquen aquestes situacions. Els expulsem dels seus països per no deixar-los entrar en els nostres.


És qüestió de justícia

Els compromisos dels Estats pobres i rics són vergonyosament dispars. Els sis països més rics del món - que posseeixen més de la meitat del PIB mundial acullen tan sols al 8,8% de la població refugiada mundial. Els sis països que acullen més de la meitat dels refugiats del món no tenen ni tan sols un 2% del PIB mundial. De veritat no hi ha capacitat? El que no hi ha és voluntat política ni compromís humanitari.

No es tracta de generositat, ni tan sols de solidaritat; és justícia. Espanya ha de respondre a la legalitat internacional. El govern ha de complir d'una vegada el compromís que va assumir amb la Unió Europea. El temps s'esgota i no veiem cap voluntat per acollir les 16.033 persones que han d'arribar abans del 26 de setembre. Inventar excuses i elaborar discursos enrevessats que eludeixen responsabilitats atempta directament contra la dignitat de les persones refugiades -i fins i tot contra la de la població espanyola. Ja n'hi ha prou.

Aquest any centenars de localitats han tornat a sortir al carrer per repetir una vegada més que volem que vinguin, que volem acollir. Exigirem al govern que compleixi el mínim a què es va comprometre i que segueixi avançant en el camí d'una l'acollida de qualitat. Li exigirem que vagi molt més enllà de la ridícula punta de l'iceberg i pensi en els 65 milions de persones restants. No fer-ho, ens faria còmplices d'una de les etapes més miserables i indignes de la nostra història recent.  #VeniuJa





Més informació:



diumenge, 11 de juny de 2017

Cinquanta-sis motius per a l’esperança

Fa cinc anys va començar un malson. La guerra ha estat la culpable que amics i familiars perdessin la vida violentament i sobtadament. I d'haver de prendre moltes decisions difícils, sense cap garantia i en poc temps. Marxar tota la família o només uns quants perquè no hi ha prou diners o perquè algú havia de mantenir el negoci. Bloquejos, incomunicació i no saber res uns dels altres. Por. Caminades. Estades llarguíssimes a camps de refugiats. Decisions encara més difícils en abandonar els camps i caminar cap a Europa. Fronteres i màfies. El mar, una llanxa inequívocament insegura i un passatge immoralment car. Voluntaris que els reben a la platja i que són la primera cara amable en molt de temps. Però era un miratge. Tornen els problemes. Camps militaritzats de refugiats. Dos anys pendents que et donin permís per quedar-te o et facin fora gràcies a l'acord amb Turquia. I malvivint en condicions precàries.



Podem imaginar doncs les sensacions de les cinquanta-sis persones refugiades que van arribar a Espanya la setmana passada (abril 2017). Les sensacions durant el viatge. La incertesa de conèixer com és el lloc on aniran. L'alegria de per fi tenir un lloc per viure. Potser per sota del nivell que tenien a Síria, però en pau i amb una certa normalitat. Cinc o sis anys després que comences tot, per fi una notícia positiva.


Però hi ha gent que no pot o no vol imaginar-s’ho. Que no vol posar-se a la seva pell. I pensa que no podem acollir a tanta gent, i que no és la solució que vinguin. Que ens prendran la feina i que tindrem problemes a l'escola, i a la sanitat, perquè són molts. Una reacció molt poc humana i que no s'aguanta amb les dades a la mà. No és veritat. No són molts. Podem acollir a les 17.337 persones que es va comprometre el Govern espanyol. És una xifra molt baixa en termes relatius.

El darrer any Espanya ha registrat l'arribada “legal” de 318.000 persones de tot el món. De debò creiem que seran aquestes 17.383 persones refugiades, repartits per tot l’Estat els que incrementaran els nostres problemes? Cada persona refugiada que arriba és un motiu per a l’esperança. Per continuar creient en l’ésser humà. I ara tenim cinquanta sis motius més. Per això lluitem pels 16.033 que ens falten.


Més informació:



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 27 3 de Maig del 2017

divendres, 28 d’abril de 2017

0,7%, encara pendent

La presentació dels pressupostos generals de l'estat (PGE) ens ha portat a revisar que es feia amb el pressupost de cooperació internacional que un cop més està per sota mínims després d'una retallada que supera el 70%.

Oxfam Intermón em va demanar una sèrie de 4 articles que durant 4 setmanes han il·lustrat la campanya #RIPajut amb 4 capítols que il·lustren la retallada: Gènere, Canvi climàtic ciutadania i refugiats. Es van publicar a facebook i els he recopilat tots en aquesta entrada.


1. Cooperació i Gènere
Al Marroc, acostar-se a un camp de maduixes i parlar amb les dones que hi treballen, pot suposar per elles, perdre la feina i que ningú més les contractes mai més. Sense papers, sense alfabetització, sense cap mena de defensa legal i amb un estat poc sensible a aquests problemes, les condicions de treball i d'assetjament personal arriben a punts de violació dels drets humans que no ens podem ni imaginar.
A Rep. Democràtica de Congo pel sol fet de ser dona i estar en zona de conflicte passes a ser objectiu de tots els bàndols per ser abusada o violada. I posteriorment rebutjada per la família. A Colòmbia també, fins al punt que han tingut una campanya que es deia "Saquen mi cuerpo de la guerra"
A Etiòpia hem vist nenes que deixaven l'escola per encarregar-se d'anar a buscar aigua caminant hores i hores.

Arreu exemples d'una mateixa realitat que mostren com les dones, lluny de tenir les mateixes oportunitats que els homes, son objecte d'abús, menyspreu i discriminació per culpa d'estructures polítiques, econòmiques i culturals que perpetuen aquesta injustícia.

I s'invisibilitzen les dones. I les seves lluites. A casa nostra hem vist les manifestacions més multitudinàries q es recorden pel 8 de març i tot i així no paren els assassinats masclistes i la violència de gènere que ha costat de visibilitzar i els micro-masclismes tan ancorats a la nostra societat que semblen impossibles d'eradicar.

Si aquesta és la realitat a un país amb un estat de dret com el nostre, imaginem el que pot ser en un país amb un estat i un sistema judicial molt feble i precari.

Per això que calen programes de cooperació específicament de gènere. Programes que donin suport a dones valentes que volen canviar això, a gabinets que volen defensar aquestes vulneracions, a col·lectius que tracten d'organitzar-se i defensar drets, més que elementals. Perquè si, cal, cal defensar-los.

I això és els que fan els projectes de cooperació a tot el món. O més ben dit el que feien. Els projectes de Cooperació espanyola de gènere han reduït el pressupost un 76%. I que s'hagi retallat no és greu per dues raons. La primera es perquè ja no podem fer projectes com aquests. La segona, molt més greu, és que dones que havien començat a lluitar perquè tenien suport de la cooperació, ara s'han trobat de sobte més exposades i vulnerables que mai per la seva lluita i sense cap suport per les retallades. I per tant amb la seva vida en perill. 185 dones lideresses han mort al món el 2015, i recordo ara especialment a Berta Caceres.
Si per tot això, lluitem contra #RIPajut i perquè moltes #heroïnes puguin seguir amb aquesta lluita.

2. Cooperació i Ciutadania
Quan veiem tota la corrupció que ens envolta, les decisions judicials que es prenen, quan ens fem conscients de les desigualtats i d'una elit que s'està enriquint desproporcionadament a tot arreu, ens preguntem que hem de fer perquè tot això no passi.

En cada aspecte hi ha mesures concretes a prendre però hi ha un denominador comú per combatre eficaçment totes aquestes situacions: Incrementar la nostra maduresa democràtica. La nostra i la de tothom.
Incrementar la maduresa democràtica vol dir ser subjectes actius, vol dir estar atents al que passa, exigir transparència, no delegar responsabilitats als nostres governs ni als polítics i estar a sobre de les decisions que prenen. La democràcia no consisteix a votar cada 4 anys i després delegar. Ja tenim prou proves, especialment en dies com avui, que això no funciona.
Miquel Martí Pol deia "la Pau no és un cop de vent sobtat, sinó la pedra on cada dia cal esculpir l'esforç de conquerir-la". Doncs amb la democràcia passa el mateix.

I si això aquí no funciona, imagineu-vos a altres llocs on encara no hi ha democràcia o la democràcia que hi ha és encara més dèbil que la nostra.
Entre aquests altres llocs hi ha la Rep. Dominicana, país on sembla que només hi hagi turisme i ressorts, però on viu gent enmig d'una situació de corrupció i desigualtat generalitzada. Aquí és més important encara reforçar la maduresa democràtica i estar al costat de les persones, que malgrat que la dura situació personal, estan liderant i empenyen lluites col·lectives.
La Patrícia és una d'aquestes dones. I Ciudad Alternativa és una resposta de dignitat que els seus habitants varen donar a la deixadesa i a l’oblit de les seves autoritats. Una ciutat dignificada on les clavegueres i la brutícia han deixat de ser el denominador comú. I això es va poder fer amb la col·laboració de Cooperació Espanyola.
Aquesta cooperació Espanyola ha reduït el pressupost en un 70% per a projectes com aquest i per això parlem de #RIPajut.
La cooperació quan està en mans de persones que lluiten (com la comunitat de Ciudad Alternativa) té resultats, i quan deixa d'existir sobtadament com és el cas, té conseqüències.
El Govern espanyol hauria de prendre nota i assumir un compromís ferm i real amb la cooperació al desenvolupament, augmentant la partida al 0,4% i prioritzant l'enfortiment de la societat civil en països com República Dominicana. Una societat civil que és fonamental per acabar amb la desigualtat, allí, aquí i a tot arreu #STOPdesigualtat

3. Cooperació i canvi climàtic
El canvi climàtic genera pobresa? Per nosaltres, com a molt, genera malestar. No fa el fred o la calor quan toca i les vacances no són com abans. Genera sequera i hem de controlar una mica el consum d'aigua i potser no omplir les piscines particulars. O algun “xiringuito” de platja ha guanyat molt menys del previst perquè no ha fet la calor esperada aquest estiu. Amb aquestes coordenades és difícil veure el canvi climàtic com quelcom transcendent per la vida.

Però si ets d'una família agricultora a Mauritània, si setmanes abans de la sembra ja has reservat la llavor el darrer gra que tenies per menjar, esperant que el cel i la natura et digui quan plantar, com et van ensenyar els teus besavis, és diferent. Has d'amagar els grans, la llavor (com cada any en aquesta època hi ha gana i tothom busca els darrers grans), perquè és la clau per tenir després una collita, única solució per la fam i per viure un any més. La collita més que una font d'ingressos, és la pròrroga de la vida per un any.

I si aleshores no plou o ho fa en excés i la llavor no germina o es podreix, és l'esperança de la família la que no germina o es podreix. El fràgil equilibri en el qual vivien, s'ha perdut. I no hi ha una segona oportunitat.

Vist així, el canvi climàtic pren una altra dimensió.

Que aquestes famílies tinguin una oportunitat passa per programes que els permetin no dependre d'una sola,i això es coneix per programes de resiliència. Que aquestes famílies tinguin una oportunitat demana entendre que el canvi climàtic que pateixen més que ningú, s'ha generat en els països on tan sols és una anècdota. Que aquestes famílies tinguin una oportunitat passa pel Fons Verd del Clima on Espanya ha aportat només un 1% dels 100 milions que havia compromès.

Quan el nostre govern no destina a cooperació el que ha de destinar, els programes de resiliència desapareixen, el fons verd no es paguen,... i les famílies agricultores de Mauritània perden l'única oportunitat que tenien.
No, no és de franc incomplir els compromisos perquè hi ha un #SOSclima que #RIPajut no vol escoltar.


4. Cooperació, migracions i refugi
Avui falten 173 dies perquè es compleixi el termini d'acollida de persones refugiades. Espanya es va comprometre a acollir 17.387 persones refugiades en dos anys. Els dos anys acaben al setembre i només n’hem acollit 1.237 (el 7%) de les compromeses. #SOSrefugiadxs

La pressió popular ha aconseguit que aquest últim mes les arribades hagin augmentat un 50% respecte a l'any i mig anterior. Però a aquest ritme necessitaríem entre 2 i 3 anys més per complir i només ens queden 6 mesos. #VeniuJA

Veure els desplaçats al llac Txad amb el doble jou del desplaçament i la fam és un atac al concepte de dignitat humana (i no per l’acollida dels locals que ha estat exemplar). Veure'ls acampats en els nostres països europeus amb recursos, és una puntada al fetge.

Per això no permetrem incompliments en aquest compromís mínim i exigirem que arribin totes les persones refugiades abans del 26 de setembre.

Però volem exigir una resposta integral. Acollir és imprescindible, però només acollint abordem la situació però no el problema. El problema demana mirar a les causes. I les causes són conflictes, interessos econòmics, fam i canvi climàtic.
I en aquestes causes els pressupostos de l'estat tenen alguna cosa a dir. Els pressupostos de cooperació són el termòmetre de la nostra consciència planetària. De la nostra responsabilitat ètica i social amb totes les persones del món. I aquest termòmetre indica que tenim febre.

El pressupost de la nostra consciència planetària ha baixat un 70% els últims anys. Els diners que destinem a combatre les causes que generen pobresa, desigualtat i desplaçament forçat ha quedat reduït a 0,12% molt lluny del 0,7% compromès #RIPajut. I a sobre volem pagar l'acollida dels refugiats amb els diners destinats a combatre les causes de la pobresa i el desplaçament forçat. Error greu. Els fons de cooperació no han de ser per pagar l'acollida. I aquest any els fons d’Ajut humanitari haurien de ser com a mínim de 150 milions lluny dels menys de 47 de l’any passat (www.realidadayuda.org o www.realitatajut.org )

No, ni acceptem que no compleixin els seus compromisos d'acollida, ni que el nostre pressupost segueixi reflectint aquesta inconsciència global. Pressupostos de cooperació dignes i acollida de persones refugiada, JA! #VeniuJa



Podeu trobar més informació a.
Realitat de l' Ajut: Catalana i Espanyola
Oxfam Intermón Hérois de l'Ajut
Coordinadora Espanyola: Analisi del Presupostos Generals de l'Estat
Iniciativa #VeniuJa campanya pels refugiats





divendres, 7 d’abril de 2017

Immunitzats contra la fam


Nacions Unides diuen que estem davant de la crisi de fam més important des que des que es van fundar l’any 1945. Per intensitat i per extensió . Són 129 milions de persones. Segurament no ho sabíeu. No va passar d'un racó als diaris i telenotícies. Hi restem indiferents. Nosaltres, els mitjans i el poder polític.

I la perspectiva és realment molt greu. Si escoltem a la gent que han conegut la situació a Iemen, Somàlia, Sud Sudan i Txad, el seu testimoni és impactant. Molt impactant i cru. Gent amb anys d'experiència al sector humanitari, torna desencaixada.

I perquè aquí restem completament indiferents al drama? No ens afecta que la gent mori de fam? No ens preocupa que siguin milions? Hem perdut l'esperit solidari?

No, no l'hem perdut, però l'enèsima fam al món actua com una vacuna que ens immunitza a reaccionar com caldria. Fa molts anys que parlem de fam. Fa molt de temps que ens expliquen la fam com caiguda del cel. Fa molt de temps que ens transmeten el missatge que fent un donatiu ho resoldrem o mitigarem. Fa molts anys que les imatges de fam son les de negritud, desolació i pena. Sovint d'indignitat.

I a tot això si afegeix un efecte tan injust o immadur com humà: la distancia. Són molt lluny i no podran arribar aquí. En aquest sentit en tenim l'exemple amb els refugiats. Fa desenes d'anys que la situació dels refugiats al món és una vergonya per la humanitat, però ha calgut que arribin a casa nostra perquè veiem el problema i el considerem greu.

Per part de les entitats i dels mitjans tenim el deure pendent d'explicar que no hi ha fatalitats sinó causes. Explicar que els donatius i les intervencions d'emergència solucionen situacions (parcialment) però no solucionen els problemes que les causen. Les situacions es repeteixen perquè en veritat no vàrem solucionar les causes de l'anterior. Solucionem la urgència però no l’origen d’aquesta

Per part de la ciutadania cal que madurem el nostre sentiment solidari i anem més enllà d'una imatge del món feta de fotos fixes sense profunditat de camp. Només si obrim el focus, només si investiguem  les causes, només si a l'ajut d'emergència li afegim accions i inversió per combatre el que de veritat ho provoca, farem una solidaritat madura.

Només al voltant del llac Txad hi ha abandonades 12 milions de persones desplaçades que pateixen aquesta crisi de fam. Doneu diners perquè puguem arribar a tots ells, però l'endemà de donar per ells, busquem a alguna entitat que treballi per les causes on invertir el doble de diners.

Hem d'exigir que vinguin els refugiats que s'ha compromès a acollir el govern espanyol. Per compromís ètic i polític. Perquè és una part de la solució. Però també per no oblidar que rere ells, més lluny, hi ha milions de refugiats sense sostre, sense aigua i sense aliments. Immunitzar-nos contra el patiment aliè o no voler mirar no és una opció amb 90 milions de desplaçats i 129 de famolencs al món. Només posposem els problemes. I es van fent grans. Madurem. Agafem el toro per les banyes!



Més informació: 



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 272 d'Abril del 2017

dimarts, 28 de març de 2017

Pobresa i desigualtat




8 persones amb la mateixa riquesa que 3.500 milions. Cada any és pitjor. El mètode de càlcul és un nyap. Se’ls veu el llautó a aquests d’Oxfam. El món te menys pobres que mai , a que ve ara posar la por al cos?


Aquestes i altres frases han envoltat la aparició de l’informe d’Oxfam Intermón. Les dades no deixen indiferent ningú però el contingut de l’informe ningú l’ha discutit. I el propi Banc Mundial afirma que la desigualtat és un problema greu

Parlar de desigualtat neguiteja perquè quan parlem de pobresa, estem parlant d’uns tercers, el pobres. Ara bé, parlar de desigualtat ens implica a la solució perquè a la línia de la desigualtat tothom som en algun o altre punt i podria ser que al veure-ho ens haguéssim de moure. Algunes estudis ens diuen que amb un patrimoni superior a 60.000 € s’està dintre del 10% més ric del món.

És cert que les xifres de pobresa absoluta s’han reduït. Viure per sota el llindar de la pobresa significa viure amb menys de 2 € al dia, per tant 60 € al mes. Però es que fins i tot duplicant la xifra, en valor absolut significa viure només amb 140 € al més!!

I el més greu no és que el increment sigui realment poc significatiu sinó que segueixen havent-hi 800 milions de persones per sota aquest llindar degut a la desigualtat. Si a la India s’haguessin aplicat les politiques que a Brasil han reduït l’index de Gini en 6 punts, hi hauria 174 milions de pobres menys al món . Però això no es fa i 7 de cada 10 persones al món viuen en països on la desigualtat s’ha incrementat els darrers 10 anys. La desigualtat creix arreu any rera any.


Si comparem salaris i els beneficis veurem es van distanciant a tots els països. Si mirem els impostos veurem que els deixen de pagar les empreses i els carreguen bàsicament als ciutadans. Si mirem el poder econòmic veurem que aconsegueix dia rera dia beneficis legals i polítics.

Exigim que es governi pel 99%, exigim lleis, impostos  i polítiques pensades per les persones i no pels capitals. I arremanguem-nos, exigim transparència, control, seguiment i lluita.

Sense aquest ingredient de la ciutadania, els polítics no podran espolsar-se de sobre el poder i el xantatge del capital.


Podeu trobar aquest informe d'Oxfam Intermón a: http://bit.ly/OIdavos17CATpag




Article publicat en el num 271 de la revista "El Portal" de Centelles de Març del 2017








.






diumenge, 19 de febrer de 2017

La vida, un privilegi


Fa uns dies parlava amb una companya que està a República Democràtica del Congo.  M’explicava amb tota normalitat que cada nit senten trets al barri. I aquesta nit havien matat a dos militars que havien enxampat robant. La gent està molt farta dels militars. Normal després de vint anys de guerra, de cinc milions de morts i de més de 200.000 dones atacades, víctimes de violència sexual. Un conflicte que sembla que no s’acabarà mai malgrat tant de progrés, o precisament per culpa de tant de progrés i del “coltan” dels mòbils i les comunicacions que ens permeten converses com aquesta. I la meva companya afegia: “la vida aquí és un privilegi, no un dret”.

La vida és un privilegi, no un dret. Al nostre tros de món -excepte algun dia en algun funeral-, mai ho expressaríem així. I la frase és tan certa i vàlida per Catalunya com per Síria, Nigèria o Rep. Democràtica del Congo. La inestabilitat i la inseguretat són infinitament més grans allà, però la vida és igualment un privilegi, un regal, i així caldria viure-la. Veure i viure de prop la fragilitat de la vida a alguns d’aquests llocs, m’ha ajudat a entendre que la vida és un regal i que davant la mort hauríem de pensar més en tot el que hem tingut la sort de viure, i no tant en allò que ja no podrem viure. 
Però això, en absolut significa que no calgui continuar treballant, amb totes les nostres forces perquè la vida de tothom sigui molt menys fràgil i, sobretot, perquè tanta fragilitat no estigui tan mal repartida, i depengui tant d’on t’ha tocat néixer.


I ara caic que aquesta columna, té un lector menys. I que els sahrauís tenen un defensor menys de la seva causa. I que les festes populars de Centelles tenen un veí  menys per mantenir-les vives. I que el món té un militant de la vida menys. No! Perdó! No era això!


Ara som més conscients que Centelles tenia un animador excepcional a tots els seus actes, i que hem tingut la sort de compartir molt de temps amb una persona amb una empenta i una il·lusió encomanadissa contagioses i a prova de bombes. I que el poble sahrauí ha tingut la sort de comptar molts anys amb un defensor incondicional.
Ara som conscients que conèixer en Pere Viñolas ha estat un privilegi. 
Gràcies Pere! 








Article publicat en el num 270 de la revista "El Portal" de Centelles de Febrer del 2017






dimarts, 10 de gener de 2017

La solidaritat, millor amb el cap

Aquesta entrada l'han publicat al Diari Ara i també la podeu trobar al propi diari clicant aquí

Abans de donar o fer-se soci o sòcia d’alguna entitat cal fer-se preguntes i prendre decisions: per a què, a qui, quant i durant quant de temps.

Estem en unes dates en què molta gent fa aportacions solidàries a diferents causes o ha de decidir quines quotes d’entitats continua pagant. El cas de la Nadia i la presumpta estafa solidària dels seus pares ha fet saltar les alarmes i ara es qüestionen les crides solidàries. I està bé que sigui així. El cas de la Nadia ens ha d’ajudar a reflexionar i aprendre sobre la nostra manera de ser solidaris.

La millor solidaritat és la solidaritat conscient i constant, no la solidaritat puntual, casual, o la solidaritat reactiva davant de crides que arriben a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials, o de joves amb armilles al carrer. Les crides són necessàries per despertar les nostres consciències però hem de lluitar contra l’immediatisme en aquests temes. La solidaritat real i efectiva és la compromesa, la de llarg termini, la que permet donar suport a col•lectius, comunitats o projectes de manera sostinguda en el temps.

La millor solidaritat és la solidaritat que atén els símptomes però sobretot actua sobre les causes. Sempre que fem un donatiu o ens fem socis d’alguna entitat hem de pensar si pretén resoldre un símptoma, una necessitat o si va a les causes dels problemes. Sovint cal que destinem diners als símptomes per evitar patiment a les persones, però no oblidem que si no en destinem molts més a les causes mai resoldrem realment els problemes. I quan parlem de causes, sovint cal també invertir en recerca i estudis, no només en assistència directa. Si volem canviar les coses d’arrel calen bones anàlisis per fer bones propostes i la pressió política, la sensibilització i la difusió són imprescindibles. No perdem de vista que hi ha entitats grans, petites, generalistes o especialitzades i que totes tenen un paper.

La millor solidaritat és la solidaritat que combina raó i emoció, no la que respon només a impactes emocionals. Cal vigilar especialment amb les crides solidàries quan hi apareixen nens. A tots ens toquen el cor els nens, però cal anar més enllà del cor. Sempre que donem per a un nen o per a una persona concreta, cal preguntar-se per què a aquest i no al del costat, per què a un i no a tots els afectats per la mateixa problemàtica. Quan ens volen tocar el cor, les fotografies i els missatges solen tendir al sentimentalisme i el dramatisme i sovint s’abusa de la imatge dels menors, i no es respecta la seva intimitat o dignitat. És per això que les ONG tenim uns codis ètics per evitar caure en manipulacions sentimentals. Les demandes d’ajut a persones concretes són absolutament legítimes i sovint les posen en marxa amics i familiars sense experiència, amb tota la bona intenció, i cal agrair-los-ho, però també cal tenir present que aquestes campanyes tan personalitzades o dramàtiques no acostumen a tenir un enfocament del problema global, no perduren en el temps i presenten més riscos de pervertir les finalitats.

La millor solidaritat és la que s’organitza i ajuda a organitzar-se col·lectivament. Per experiència personal sé que les solucions col·lectives són les que normalment resolen una situació. Si tens un fill amb problemes, vols ajudar-lo a ell, però si ets honest, no només voldràs ajudar el teu fill sinó tots els que estan o estaran com ell. La diferència és si es lluita per solucions individuals o per drets col•lectius, per solucionar el problema d’una família o establir les bases perquè moltes altres que es puguin veure afectades trobin suport i solucions en el futur.

La millor solidaritat és la que combina el més proper i el més llunyà. Prou mostres tenim cada dia que tot ens acaba afectant. El món és global, i evitar els conflictes o els malestars a l’altra punta del món pot fer el nostre entorn proper també més just. Només localment no aconseguirem arreglar les coses realment. Les migracions i el desplaçament forçat de persones en són l’exemple més clar. La nostra solidaritat, sempre que sigui possible, no pot oblidar el local-global, l’aquí i l’allà. No hi ha persones de primera i de segona. Tothom pel fet de ser persona té els mateixos drets, sigui d’on sigui.

No ho oblideu. Abans de donar o fer-se soci o sòcia d’alguna entitat cal fer-se preguntes i prendre decisions: per a què, a qui, quant i durant quant de temps. Haver-se qüestionat això és imprescindible per no caure en paranys, impulsivitats, enganys o autoenganys. I després de donar o fer-se soci o sòcia d’alguna entitat cal fer preguntes, seguiment, preocupar-se’n. Hem de ser completament conscients del que volem i podem fer. Perquè la millor solidaritat és la que ens provoca canvis personals. I si ho fa, probablement també provocarà canvis col•lectius, i és així que construirem una societat millor.





Aquest article en la seva forma original pero resumida s'ha publicat al num. 269 de "El Portal" de Centelles de Gener de 2017







diumenge, 1 de gener de 2017

Les 10 coses més llegides aquest any 2016 (en aquest blog)







Tanco l’any 2016 al meu blog i faig una repassada de les 10 coses que més us han agradat de les que he escrit.











1. La que més heu llegit és recent, i parla del teatre i la seva força. És bonic que després d’una funció de teatre un noi amb dificultats per expressar-se i per expressar sentiments, li doni les gràcies al actor perquè havia dit i expressat exactament allò que ell no sap dir. L’escrit és el de la reacció d’en Joan, el meu fill, després de veure “El curiós incident del gos de mitjanit”
             Per llegir-lo cliqueu aquí:  “Vull saludar al Cristopher!” 




2. Desprès de comprovar un cop més que el terrorisme i la maldat son presents al món, és important no tenir por. Tenim més probabilitat d’un accident de tràfic que d’un atac terrorista, i malgrat això l’atac ens desperta una por irracional. Por en la ciutadania és el que tant terroristes com govern persegueixen. Amb por és molt més senzill controlar i manipular els ciutadans. La por és  incapacitant, manipulable i un antídot a la felicitat.


 
            Per llegir-lo cliqueu aquí:  “No tingueu por” 



3. Les noticies sobre refugiats, els tecnicismes, la reiteració dels fets i la impotència ens han allunyat del fet simple i senzill davant del que ens trobem. Si ho comparem amb la visita inesperada d’uns parents llunyans, ens farem una idea de l’essència i de l’absurditat de la resposta que estem donant als refugiats
            Per llegir-lo cliqueu aquí:  “Una visita inesperada”







4. A vegades les xifres parlen soles. Els 6 països que acumulen més de la meitat de la riquesa del món acullen només els 8,8% dels refugiats del món. Els 6 països que acullen a més del 50% dels refugiats del món tenen menys del 2% de la riquesa mundial. Uns gràfics i quatre dades ens ajuden a situar-nos on esta el problema dels refugiats al món.
    Per llegir-lo cliqueu aquí: “Com més pobres, millor acollida” 


5. El sol ha sortit aquest matí tant per nosaltres com pels refugiats de qualsevol camp del món. Surt per tothom. Com per tothom és la terra, les seves riqueses i la pau. Som nosaltres que hem pervertit aquest principi. Aquesta era una reflexió el dia dels refugiats.
 Per llegir-lo cliqueu aquí: “Els dies D no serveixen per a res” 








6. Si Jesús hagués nascut realment aquest Nadal 2016 ho hagués 
fet probablement al mur entre Mèxic i els EEUU donant una resposta ales  inhumanes declaracions e intencions de Donald Trump.
Per llegir-lo cliqueu aquí: “Nadal 2016.La meva visió del Nadal”




7. Abans de les vacances d’estiu un l’espiral de informacions ens taladraban el cervell. Una reflexió per relativitzar les informacions i una crida a aprofundir més enllà dels titulars. Les vacances son una bona oportunitat per fer-ho.
Per llegir-lo cliqueu aquí:  "Agafem aire, agafem perspectiva" 




8. Mentre a Europa incomplim les lleis d’acollida i refugi deliberada i reiteradament, a d’altres  parts del món, com al llac Txad on viuen persones de les més pobres del món s’acull  a les pròpies cases a desplaçats i refugiats que fugen de Boko Haram sense dubtar-ho.
Per llegir-lo cliqueu aquí: “Gent pobra ajudant agent pobra” 



9.  Els fets demostren que a l’Estat Espanyol la NO acollida de refugiats és una estratègia pensada i deliberada aplicada des de fa anys i no una deixadesa passatgera. L’estat espanyol és lamentablement el primer de la classe en aquesta assignatura!
Per llegir-lo cliqueu aquí: “Si Espanya no ho fa, no és per deixadesa, no!” 



10. Al món moren massa persones assassinades per defensar els dret humans i els drets ambientals. Al març va ser Berta Caceres, però han seguit més assassinats. 185 assassinats a defensors dels drets durant el 2015 dels quals 122 varen ser a Amèrica Llatina. Cal defensar els drets, però també d’una manera especial defensar als líders que els defensen . 
Per llegir-lo cliqueu aquí: “El risc de defensar”