dimarts, 14 de novembre de 2017

#ParadisePapers (Els papers dels paradisos fiscals)


Reines, cantants, polítics i altres personalitats encapçalen un cop més la llista de persones que figuren als "papers dels paradisos", és a dir que han fet servir els paradisos fiscals per no pagar o pagar menys impostos de les seves fortunes.


Ells i principalment les grans empreses són les que estan utilitzant aquest mecanisme per incrementar la seva riquesa i els seus beneficis.

Segons l'informe "Els diners que no es veuen", d'Oxfam Intermón, els darrers 15 anys s'ha multiplicat per quatre la inversió cap als paradisos fiscals. Des de l'any 2008 -precisament quan va començar la crisi- s'hi ha doblat gairebé el flux de diners. Des d'aquest mateix any, el 2008, l'impost de societats, el que paguen les empreses, va caure en picat i malgrat que la recuperació econòmica ha recuperat nivells de beneficis, l'impost de societats pràcticament no ha repuntat. Sorprenent?
Evolució de l'impost de societats
Evolució dels beneficis empresarials











Però això, és important? A tothom ens sembla lògic intentar pagar el mínim d'impostos, no? - Doncs no. No és lògic.

El principal escull per combatre la pobresa, tant a casa nostra com al món, és la desigualtat extrema. L'eina principal per combatre aquesta xacra de la desigualtat extrema és la fiscalitat, els impostos. Ho és perquè la fiscalitat és una moneda de dues cares. Per una cara, la de la despesa, si els governs asseguren uns serveis mínims (als que molts no tindrien accés) s'asseguren que tothom té uns mínims i no hi ha persones per sota el nivell de la pobresa. Per l'altra cara, la dels ingressos si els impostos són realment progressius, estàs limitant la capacitat de riquesa i evitant una part de les fortunes indecents. Aplicant bé les dues cares de la moneda, podem reduir molt considerablement les desigualtats extremes.
Mai ens havien explicat així els impostos i hem nascut i viscut en una cultura d'intentar pagar-ne el mínim o si es pot, no fer-ho. I amb aquest subconscient, ens mirem amb complicitat les pràctiques d'aquestes grans empreses i personalitats que eludeixen pagar impostos.

No oblidem que aquesta complicitat implica que nosaltres, que no ens podem escapar, paguem més impostos del compte, mentre les grans empreses i personalitats acumulen una riquesa indecent. Això mentre els serveis bàsics estan veient retallades prestacions i cada cop tenim més gent sense feina i en risc d'exclusió i de pobresa.
I l'explicació d'aquesta realitat, està en les polítiques fiscals, en les polítiques d'impostos. A casa nostra i al món, els governs han de disposar dels ingressos mínims per garantir els serveis que ha de proveir l'estat. Si les empreses no paguen, si els estats permeten el frau fiscal i si no hi ha polítiques socials ni estats responsables, la desigualtat segueix creixent.
I si segueix creixent, cada cop hi ha menys gent amb una fortuna cada cop més gran i més gent amb cada cop menys capacitat, menys oportunitats i menys possibilitats de sortir del cercle de la pobresa i malauradament cada cop hi ha més persones amb el risc de caure a l'espiral de la pobresa si no pertany a l'elit econòmica.

Si, sorprenentment, treballar per combatre la pobresa, és lluitar per una fiscalitat justa, lluitar contra els paradisos fiscals i sobretot és exigir que qui més té, més pagui, en lloc d'escapar-se. Això combinat amb l'exigència als nostres governs de la transparència i del bon ús d'aquests impostos.


-----------------

VOLS SIGNAR LA CAMPANYA EN CONTRA ELS PARADISOS FISCALS?
                                                                             Ho pots fer AQUÍ  

Més informació:
 - OXFAM INTERMÓN:


-  CADENA SER:  Editorial de l'Iñaki Gabilondo sobre el tema i sobre l'informe d'Oxfam Intermón




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 279 de Novembre del 2017

diumenge, 22 d’octubre de 2017

On sou?

S'ha acabat el termini d'acollida de refugiats.

- A Europa han arribat en dos anys 1.500.000 persones fugint d'un conflicte en els seus països.

  • Això representa un 0,3% de la  població europea. Perquè ens fem una idea al Líban, un sol país i amb pocs recursos, n'han arribat un 1 milió i representen un 20% de la seva població.


- El compromís acordat d'acollida a Europa és de 98.255 persones

  • La convenció de Ginebra diu que tothom té dret a demanar asil a un tercer país i que tothom té dret a què es faci un estudi individual del seu cas. Tothom! No la part que ens sembli.


- La mitjana de compliment del compromís europeu d'acollida dels 98.255 compromesos es d'un 38%. Espanya, molt per sota, ha acollit un 11% dels refugiats que s'havia compromès

  • No compleixen la llei ni compleixen els compromisos.


- S'ha acabat el termini d'acollida. A Europa hem reubicat un 1,85% de les persones que varen arribar.

  • Europa té un sistema de funcionament que després del termini, una decisió com aquesta queda extingida. Espanya i la resta de països europeus queden alliberats de qualsevol compromís ni sanció, passada la data de termini. 
I totes aquestes persones segueixen patint en algun lloc i morint a la mediterrània.

Això:

  •  legalment parlat és una il·legalitat.
  •  políticament parlant, un frau.
  •  humanament parlant, un crim.
  •  èticament parlant la pèrdua de la dignitat.


Per sort hi ha gent que molt abans que arribessin a Europa, ja treballava amb els refugiats a tot el món i després del termini, seguirà treballant amb els refugiats i les causes que generen el seu èxode a tot el món

Els problemes que es generen durant anys,-a vegades durant segles-, no és soluciones amb uns mesos. No ens desanimem. Continuem.
No deixeu sols als que seguiran mobilitzant-se, treballant, donant suport i assistència als 22.300.000 de persones refugiades a tot el món que han hagut de deixar casa seva per una guerra.

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 278 d'Octubre del 2017










Més informació:
  • Vídeo de la campanya #OrgulloDeIncumplir de moltes entitats espanyoles.
  • Resum de xifres d'acollida i situació comparativa de l'Estat espanyol a Europa (actualitzat a 26 de setembre del 2017, data del termini d'arribada)



dimarts, 26 de setembre de 2017

Incompleixen, pero seguim!

Fa 214 dies, coincidint amb la manifestació de multitudinària de Casa Nostra Casa Vostra, va néixer el comptador de #VeniuJa. Amb mig milió de persones al carrer, amb una de les mobilitzacions solidàries més gran d'aquesta societat, començàvem el camí convençuts que empenyen tots junts, ho aconseguiríem. Hem trobat complicitats de moltíssimes persones,  governs i ajuntaments. I això, ens va donar esperança.

Des d'aleshores cada dia hem estat a les xarxes dient quants dies i persones faltaven. 360 entitats adherides, presencia als diaris, ajuntaments, entitats, ràdios i televisions i milions de visualitzacions han mantingut la flama del comptador tots aquests 214 dies. Fins a fer-nos pesats, ho sabem, però era l'única manera de no oblidar-ho.

I ha arribat el dia, el 26 de setembre. I el 88% del compromís s'ha incomplert. 15.354 persones que
tenien una dèbil esperança conservada entre humiliacions, lluites, fugides, enganys, violència i menyspreu, veuen com la flama s'apaga.
Demà els estats europeus no tindran cap obligació d'acollir a ningú més. Cap sanció. Cap compromís.

El termini ha caducat i el compromís desapareixerà com el vestit de la ventafocs. Sí, els acords europeus són així de perversos. Mentre estan en vigor no els pots denunciar perquè encara els poden complir. Quan s'acaben no els pots denunciar perquè han caducat.
Hi ha hagut moviments socials específics pel tema, pressions a polítics i dirigents, manifestacions, complicitats de mitjans, partits i govern autònoms, denuncies a la comissió, campanyes conjuntes com #VeniuJa, , etc. i res sembla haver set suficient per capgirar aquesta realitat, perquè el termini ha vençut.

No sé si els dirigents europeus, el Sr. Rajoy, el Sr. Zoido i el Sr. Fernandez Diaz avui dormiran tranquils perquè s'han tret un pes de sobre. O si mirant-se al mirall seran conscients del mal que han fet, no exercint la seva responsabilitat. Avui han fet el món una mica pitjor. No és un bon balanç per anar a dormir tranquil saber que has fet el món pitjor.

La pressió, aparentment, només ha servit perquè en aquests 218 dies hagin arribat de mitjana una mica més del doble de persones que en el període anterior. El doble és molt, però el total de persones arribades, 1983, és molt poc.

És un 88,56% d'incompliment. Les legalitats, per governs com el nostre, són relatives. Només són intransigents amb la legalitat quan bufa a favor del que pensen, no quan bufa a favor de les persones i la justícia.

I 17.337 són tan sols un gra de sorra dels 22,7 milions de persones fugint de conflictes a tot el món. I ni tan sols hem pogut ser coherents amb el minúscul gra de sorra amb el que el govern s'havia compromès.

Tot i que numèricament és un fracàs, cal posar les coses al seu lloc. Abans de l'arribada de refugiats a Europa, moltes entitats ja estàvem treballant amb refugiats. A casa nostra i lluny de casa. Després del frau del compromís europeu en general i de l’espanyol especialment, seguirem treballant pels que no han vingut i per totes les persones refugiades que tenim al planeta. I per les que ja tenim a casa, on cal millorar molt l'acollida. La lluita ni va començar aquí, ni acaba avui.

I malgrat que avui es compleixi el termini amb un 88% d'incompliment, a tots els pobles i ciutats del país hem aixecat el tema, les assemblees de Stop Mare Mortum segueixen plenes de gent i activitat, el vaixell racista no ha pogut atracar a cap port català, segueix havent-hi vaixells salvant vides a la mediterrània i tots som més conscients d'una realitat que no teníem prou present. Hem estat una societat exemplar. No prou per canviar aquest govern Espanyol i de la UE, però exemplar. I tota Europa ho sap i ho enveja.

Els problemes que s'han gestat durant anys, no es poden resoldre en uns mesos. És més, per resoldre'ls sempre hem dit que a part de l'acollida cal treballar per les causes que els originen. La societat catalana després d'una etapa tancada en els seus problemes ha tornat a mirar enfora i a respondre. I som una societat més madura, més formada i més preparada per seguir lluitant.
Hi ha milions de persones en algun lloc del món, desesperades, la lluita de les quals no ens permet que ens rendim. La dignitat de molta gent i la dignitat pròpia és un mateix concepte i una mateixa cosa molt més entrelligada del que pensem

La lluita per un món millor és sobretot plena de persones que no es plantegen la vida de cap altra manera que no sigui amb coherència.
Moltes gràcies als que, dintre totes les vostres lluites per la dignitat d'algú, heu destinat un espai i temps a la dignitat de les persones refugiades. I especialment moltes gràcies als que seguireu lluitant.
I una abraçada a tots aquells que en algun racó d'Europa esperen un espai de refugi i acollida. Seguirem treballant perquè el trobeu.

Més informació:
  • Vídeo de la campanya #OrgulloDeIncumplir de moltes entitats espanyoles.

  • Resum de xifres d'acollida i situació comparativa de l'Estat espanyol a Europa




dissabte, 9 de setembre de 2017

Víctimes de terrorisme?


Aquest d'agost ens ha trasbalsat l'eix Barcelona-Cambrils. Ha estat el focus mediàtic de la informació que hem vist als mitjans i a les xarxes. Després de Londres, París, Brussel·les, Niça, Estocolm i Berlín, li ha tocat a Catalunya. En dos anys han perdut la vida a Europa en atemptats, 266 persones. Una barbaritat de morts gratuïtes. El terrorisme és una xacra. La resposta i la solidaritat de la ciutadania ha estat exemplar. Les xarxes s'han tenyit de dol i de suport a les víctimes. Les televisions i les ràdios han desplaçat equips a cobrir els atemptats i hem seguit, segon a segon, l'evolució dels fets i la persecució dels responsables. Estem davant un problema molt greu i algunes veus han dit que Europa és l’objectiu del terrorisme mundial i que es tracta d'una ofensiva de l'islam cap al cristianisme o els valors de la vella Europa. Tota aquesta atenció ha generat por.

A Espanya és 100 vegades més probable que morim d'un
accident de transit que d'un atac terrorista.
I malgrat tot ens fa més poo l'atac terrorista
Però si obrim el focus (sempre ho hem de fer) i mirem dades globals veurem que al 2015, el terrorisme va matar a tot el món 29.376 persones.
Ens sobta perquè comparativament a les 266 d'Europa en dos anys, 29.376 en un any són moltes i perquè de la resta d'atemptats quasi ni n'hem sentit a parlar.
Ens sobta perquè no hi ha cap estat europeu entre els 20 països on més persones han mort.
Ens sobta perquè 24.642 de les víctimes, el 83,9% del total, corresponen a 10 països. 10 països musulmans.
Ens sobta perquè no podrem dir ni que els nostres països estan especialment castigats ni parlar contra Islam perquè la immensa majoria de víctimes al món són musulmanes.

Ens mirem el món pel forat del pany, i pensem que el que veiem és tot el que hi ha. La informació que ens arriba és només la del forat del nostre pany. I el món és molt més gran.

Potser coneixíem algú dels afectats a Catalunya, però son tan llunyanes les víctimes d'altres capitals europees com ho són les de Nigerià, Líbia o Txad. Ens uneix amb totes elles el mateix: la humanitat.

Lluitem contra el terrorisme i la violència. Lluitem contra tot el que atempta gratuïtament contra vides humanes. Contra totes les vides humanes. Perquè no hi ha vides de primera i de segona, només hi ha vides i persones.



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 277 de Setembre del 2017

dimecres, 30 d’agost de 2017

Més enllà del dol



Aquest article ha estat publicat el 30 d'agost a  El Punt Avui i podeu trobar-lo també clicant la imatge del article.

Era ben difícil fer una manifestació unitària ( contra el terrorisme ) en una societat complexa i tensionada per molts factors. Tensionada pel procés i totes les seves derivades com la tensió entre policies diverses, tensionada pels interessos de la premsa i dels partits polítics, i tensionada per la realitat social.  Considerant totes les tensions i les diferents lectures interessades i esbiaixades que se n’han fet, des de la societat civil, cal considerar un autèntic èxit la manifestació de dissabte.

La manifestació certament va tenir un punt d'indisciplina en relació als rituals col·lectius anteriors. Lamentablement ens hem acostumat tant als atemptats que reproduïm mimèticament la gestió policial, periodística i emocional que en fem, com es reprodueixen les franquícies de grans empreses al centre de totes les grans ciutats. No caldria fer res per demostrar que estem en contra del terrorisme. Es evident que aquí hi ha consens del 99,9%. Les espelmes, les flors, els peluixos, els cartells ens serveixen més per donar sortida a la necessitat interna d'expressar el que sentim i fer el dol particular, que a la necessitat de condemnar els fets. Per això a la manifestació la ciutadania ha volgut anar més enllà d’expressar aquest dol i apuntar responsabilitats i demanar canvis de polítiques i d’actituds.

No és això el que han transmès els mitjans. Totes les anàlisis han focalitzat la mirada en una sola tensió: la nacional. I tot i que aquesta no es pot negar, més que banderes d’un o altre color, hi havia cartells, gent vestida de blau amb missatges i gestos que no provenien ni dels sectors constitucionalistes ni dels independentistes, sinó del sector social. De prop de 200 entitats de les quals, la gran majoria venien de molta gent de base compromesa des de fa anys amb la pau, la  cooperació, la defensa dels drets humans i del “No a la guerra”. De molta gent diversa  que és conscient que cal més enllà de la condemna unànime al Estat Islàmic i al fanatisme que promouen i inspiren. De molta gent que fa anàlisis en clau global des de fa anys i sap que el terrorisme no és un fenomen aliè a les polítiques exteriors i comercials dels països rics. Del nostres països.

Era una manifestació de condol, però precisament per respecte real i no ritual als morts de les Rambles i a tots els d’abans arreu, la ciutadania ha anat més enllà del que els polítics, i sembla que molts periodistes, volien. Molta gent va viure una manifestació i en arribar a casa en va descobrir una altra. La lluita de banderes no tocava. Entre d’altres perquè ha invisibilitzat o s’han malinterpretat les demandes de la majoria, d’anar més enllà de la condemna i exigir polítiques i actituds diferents.
Les demandes eren àmpliament compartides i bàsicament quatre: donar un missatge contundent contra la islamofòbia, denunciar les relacions polítiques i comercials amb països com l’Aràbia Saudita, mostrar-nos contraris a totes les polítiques de seguretat a nivell intern o internacional que augmentin l’espiral de violència, i reconfirmar el nostre compromís amb les persones refugiades.

La gent de blau volem donar suport a tots els musulmans i musulmanes que se senten acusats d'una cosa tan aliena a ells com a nosaltres, però per la qual se senten obligats a demanar perdó. Demanar perdó malgrat el 80% dels atacs terroristes passen en països musulmans i la majoria de víctimes són musulmanes. No volem que el terrorisme acabi generant més víctimes per racisme, per xenofòbia i per islamofòbia. Els mitjans de comunicació, els polítics i la societat sencera  tenim molt camí per recórrer en aquest sentit.
La gent de blau volem recordar també que països com Aràbia Saudita han estat clau perquè moviments com Daeix existeixin. Encara que ara els condemni. I seguim venent armament a aquest país (650 milions els 2 últims anys) contravenint la llei d'armes espanyola, la lògica i l'ètica. No són armes que s'hagin utilitzat en l'atemptat, però si que s'estan utilitzant per exemple a la guerra de Iemen generant sofriment, desplaçament i mort també de persones innocents com a les Rambles. Volem coherència en l’estament polític.

La gent de blau volem recordar que la violència es combat amb No-violencia i no amb més violència. Els atemptats s'han quintuplicat a tot el món després de la guerra de l'Iraq. Afortunadament, el llenguatge institucional no ha estat de venjança ni d'odi, però cal ser conseqüents i aquí tenim també camí per recórrer.

La gent de blau volem, més que mai, que vinguin els refugiats perquè actes com el del maleït dijous 17 són precisament els que els fan fugir de casa seva. No podem manifestar-nos per les nostres víctimes i ignorar la resta incomplint la legalitat internacional. Molts catalans i catalanes no entendran ni perdonaran a aquest govern l'incompliment d'aquest compromís. Havíem d'acollir 17.337 refugiats i queden només 27 dels 730 dies que teníem. N’han arribat només un 10,1%. N’haurien d'arribar cada dia 550 per complir el compromís. És un incompliment flagrant molt relacionat amb la manifestació. Massa. Suficient com per entendre que a molts ens sembli que hi ha actituds incoherents i poc ètiques. Amb tota la feina feta a nivell social a Catalunya i amb el consens social existent pel #VolemAcollir, aquest desig no podia no tenir la seva expressió després dels assassinats de les Rambles i a pocs dies termini per in-complir el compromís.

I per tot això -i no per altres coses- vam fer desobediència a un cert model de manifestació només de dol i condol. Llàstima que la majoria de mitjans hagin volgut obviar aquesta desobediència perquè no els convé i s’hagin limitat a fer lectures interessades de la manifestació. 
Totes les polítiques poden ser polítiques per la pau o per a la guerra i la desigualtat.
La gent de blau volem polítiques socials, d’igualtat, de pau, d’acollida i de refugi.





dimarts, 22 d’agost de 2017

Quadern d'estiu 2017

Som a l'estiu i tant si sou de vacances com si treballeu, aquests dies moltes persones tenim una mica més de temps. Si és així i teniu ganes i temps de llegir, us passo el llistat de les sis entrades més llegides aquest any al meu blog en català i també les sis més llegides en castellà perquè unes i altres no coincideixen del tot. Aquest 2017 he escrit en total 12 entrades de les quals 4 tenien alguna relació amb el tema de refugiats, 4 de diferents països del món i 4 de temes diversos.

Les sis entrades ( i un resum del contingut) més llegides en català han estat per ordre de lectures:
Un grup de persones  en un vol de Vueling van preguntar que estava passant amb un passatger emmanillat que patia. Les reaccions a aquest fet em van fer pensar en aquesta dinàmica que ens volen imposar tan perversa del "millor callar per no complicar-te la vida".
I no, mai podem callar, però a hores d'ara, molt menys.
El text és un agraïment a tots els que diàriament no callen davant alguna cosa que estar malament, tant si es diu abús, corrupció, injustícia o de qualsevol altra manera.

2. Que vol amagar el Sr. Zoido? #SalvarVidasNoEsDelito
Arrel d'unes declaracions del ministre Zoido deia entre altres perles: ”Hay que concienciar a las ONG que se está para ayudar y no está para favorecer o potenciar la inmigración irregular“. És un atac flagrant a les entitats i persones que estan salvant vides a primera linea i a les que es culpabilitza de l'arribada de persones que venen d'altres paisos. Despres ala seva manera va demanar disculpes pero les seves paraules reflecteixen be el que pensen malauradament. #SalvarVidasNoEsDelito

És  una reflexió després que una companya que està a República Democràtica del Congo m'expliqués amb tota normalitat que cada nit senten trets al barri. Una nit havien matat a dos militars que havien enxampat robant. I la meva companya afegia: “la vida aquí és un privilegi, no un dret”, i això em va fer escriure aquest article que te al final una dedicatoria a en Pere Viñoles

4. La solidaritat, millor amb el cap
Les dates de Nadal i any nou, són propícies a les donacions solidàries i a les renovacions de compromisos. Aquest any aquestes dates van coincidir amb l'escàndol de l'estafa solidària dels pares de Nadia Nerea i per això vaig escriure aquest text de com crec que ha de ser la nostra solidaritat.





5. Pobresa i desigualtat
8 persones amb la mateixa riquesa que 3.500 milions. Cada any és pitjor. Parlar de desigualtat neguiteja perquè quan parlem de pobresa, estem parlant d'uns tercers, els pobres. Ara bé, parlar de desigualtat ens implica a la solució perquè a la línia de la desigualtat tothom som en algun o altre punt i podria ser que en veure-ho ens haguéssim de moure. Unes reflexions després de la publicació d'aquest informe d'Oxfam Intermón





6. 0,7% encara pendent
El 0'7% que mai ha arribat, i perquè servia quan si hi havia un pressupost que anava cap a la meta, abans que les retallades el deixessin en el 0,1%. Una sèrie de quatre articles de quatre temàtiques (gènere, acció humanitària i refugiats, ciutadania i canvi climàtic) sobre la utilitat de la cooperació amb exemples reals.




i les sis entrades més llegides en castellà (i un resum del contingut de les que no han estat citades abans) han estat:

4. Immunitzats contra la fam
Immunitzats contra la fam. Una reflexió al voltant de la quasi nul·la resposta a la crisi de fam més gran des de la creació de Nacions Unides el 1945. Estem immunitzats? Per què? Qui és responsable de tot plegat? Els mitjans, les ONGD, la ciutadania? En reflexiono en aquesta entrada.

dimecres, 2 d’agost de 2017

No és moment de callar


Aquesta entrada ha estat publicada originalment al Diari Ara. La podeu trobar també al propi diari http://bit.ly/ARAvuelingCAT


 “No sé si era legal. Però si ho era, el que passava allà es contraposava amb el concepte d’humanitat. El que vàrem fer els passatgers és respondre amb humanitat”. Aquestes paraules les va dir en Mikel, una de les onze persones a les quals Vueling va expulsar d’un vol al Senegal el dissabte 15 de juliol, a roda de premsa que varen fer uns dies després per explicar què havia passat.
la

Tot va començar quan les portes del vol estaven a punt de tancar-se per a l’enlairament i van fer entrar a l’avió una persona emmanillada que cridava desesperadament. Dues persones amb guants blancs la duien agafada. Evidentment es tractava d’una deportació forçosa. Les criatures que seien a prop van començar a plorar i fins a una cinquantena de persones van aixecar-se dels seients i van demanar explicacions que no van obtenir. No era cap acció organitzada. Era la resposta lògica d’unes persones preocupades per una altra que semblava que patia.

Van fer baixar de l’avió a tot el passatge i van expulsar aleatòriament 11 persones del vol, i amb l’expulsió va començar per a elles -la gran majoria molt joves- un autèntic calvari de pressions, amenaces i linxament a les xarxes socials i en alguns mitjans. Estaven molt espantats. Els havien deixat sense vacances, i els havien amenaçat d’haver de pagar multes de milers d’euros i de no deixar-los tornar a volar. Moltes entitats els van donar suport i així es van assabentar que l’estat espanyol va deportar, entre el 2011 i el 2014, 4.157 persones, una mitjana de 1.039 persones a l’any. És a dir: el sistema administratiu espanyol és més eficient deportant persones que acollint refugiats perquè de les 17.337 persones que ens vam comprometre a acollir en dos anys, només n’hem acollit 1.615, 808 de mitjana a l’any. Es trist però deportem més persones que refugiats acollim.

La lliçó és clara. Tot porta, com el corrent d’un riu, a una mateixa conclusió: si haguessin callat no s’haurien ficat en un embolic, no s’haurien complicat la vida i no els l’haurien complicat a terceres persones sense ganes de saber per què passen les coses que passen. Si no vols problemes, calla. No miris. No preguntis. Si haguessin callat, ara ja serien de vacances tan tranquils.
Estem en un moment crític de dessensibilització progressiva a la justícia, als drets de les persones pel sol fet de ser-ho, als abusos del poder, a la corrupció i a moltes altres coses

I no! No pot ser! Cada vegada que callem, la injustícia avança un pas. Estem en un moment crític de dessensibilització progressiva a la justícia, als drets de les persones pel sol fet de ser-ho, als abusos del poder, a la corrupció i a moltes altres coses.
I no! No podem callar! No és moment de callar. És moment de ser valents si no volem perdre elements essencials com a persones i com a societat. Si no volem perdre dignitat i drets humans. Quedar-se amb els ulls oberts, preguntar-se i preguntar les coses, i no acceptar el que és inacceptable, encara que sigui legal i habitual. Per això moltes entitats i persones han donat suport al manifest dels onze de Vueling. 

Aquells versos de Martin Niemöller són avui més vigents que mai:

        Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
             vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,

        Quan van empresonar els socialdemòcrates,
             vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,

        Quan van venir a buscar els sindicalistes,
            no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,

        Quan van venir a buscar els jueus,
             no vaig protestar, perquè jo no era jueu,

        Quan van venir a buscar-me,
              no hi havia ningú més que pogués protestar.

Martin Niemöller era un pastor protestant que es va oposar a la nazificacióde les esglésies alemanyes i que va ser castigat, però va escriure un dels poemes més populars i clarividents sobre com acabem per tolerar el que és intolerable, pensant que mai ens afectarà directament.

La resposta de les onze persones del vol de Vueling és un de tants petits actes de resistència diària, sovint anònims, al que és intolerable. Cada acte de resistència al que és injust, inhumà, a la corrupció, al que veiem al nostre voltant que no és lògic o és abusiu, és un gra més de sorra a la platja de l’esperança i de la humanitat. És un acte de dignitat que ens reafirma com a persones i com a societat.


I aquesta platja, els temporals de por i egoisme l’estan buidant cada vegada més ràpid de la sorra de l'esperança i la humanitat.

Als onze de Vueling i sobretot a tants d’altres que cada dia fan actes de resistència -que sovint no veu ningú- se’ls han de donar les gràcies per obrir-nos els ulls just quan a tots ens vindria de gust tancar-los.





Un resum d'aquest article s'ha publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 276 d'Agost del 2017














dissabte, 29 de juliol de 2017

República Dominicana ens ha d’importar


Si us parlo de República Dominicana segur que penseu en vacances, platges de sorra blanca, i hotels de luxe dels de tot inclòs. I ja us hi afegeixo que és un dels països que presenta unes taxes de creixement econòmic sostingut envejables.
Però tot això, malauradament, tot i existir, és la part més petita i menys representativa de la realitat. Dominicana té 9,5 milions d’habitants, dels qual gairebé la meitat es troba en una situació important de vulnerabilitat (és a dir, que qualsevol entrebanc o fatalitat els deixarà en la pobresa), i 6,7 milions de persones, el 71% de la població, NO tenen una habitatge digne. 6,7 de 9,5. Molta gent. Massa. I entre totes aquestes persones hi ha a més unes 8.000 persones, que malviuen en 11 albergs després que diferents fenòmens naturals els deixessin sense casa fa no mesos, sinó anys.

República Dominicana és un exemple ben clar de país amb moltes desigualtats. La desigualtat i la manca de confiança en el govern fan que la gent emigri segons enquestes que ja vam fer al país. Davant d’aquest realitat, hi ha entitats allà com “Ciudad Alternativa “ i “Casa Ya” que lluiten per donar-li la volta a aquesta situació. Aquestes entitats treballen dur, són serioses i per això els donem suport. Ara estan demanant al govern de Dominicana que destini un 1% del pressupost nacional a habitatge. Fins i tot han calculat quines partides es podrien reduir i  asseguren que, si es fa, en deu anys el problema estaria solucionat.

Mentrestant al nostre país el dret a l’habitatge tampoc no està garantit. El turisme massiu i els lloguers desproporcionats estan expulsant a la gent de Barcelona. Continuen els desnonaments i els immigrants continuen formant part de les assemblees de la PAH com a sector de la població molt afectat. Espanya és el segon país on més emigren els dominicans després dels Estats Units. Més de 150.000 dominicans i dominicanes viuen aquí. Només per això Dominicana ens hauria d’importar. Molts dominicans i dominicanes malviuen entre nosaltres en pisos pastera o cases sense condicions de barris empobrits, on es multipliquen els problemes de
convivència.

 Tot i simplificar-ho molt per qüestió d’espai,  queda clar que els problemes són com les cireres del cistell: mai en surt una de sola. Els problemes no són locals i aïllats sinó que estan tots entrelligats. Per això cal tenir en compte totes les arestes. Per això donem suport a campanyes que, d’entrada, poden semblar llunyanes o que no tenen res a veure amb nosaltres. Us animo a entrar a la web d’Oxfam Intermón i Casa Ya “Canviem les prioritats” i a enviar una postal al president de República Dominicana per demanar que dediqui aquest 1% a solucionar el problema de l’habitatge.

Només treballar simultàniament pel dret a l’habitatge aquí i allà ens permetrà abordar la complexitat dels problemes amb garanties, com ens exigeix el món global i interconnectat  on vivim.


--------------------
Més informació:

Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 275 de Juliol del 2017














divendres, 7 de juliol de 2017

Que vol amagar el Sr. Zoido? #SalvarVidasNoEsDelito

Aquesta entrada ha estat publicada originalment al  al diari Ara i en aquest enllaç 

Coneixem sobradament la capacitat d’alguns polítics de capgirar la realitat. Ho veiem sovint, i especialment en segons quins temes. Però malgrat que aquesta pràctica és habitual i diària (que no normal), les declaracions d’ahir del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, han creuat els límits de la lògica i de la vergonya. Ja n’hi ha prou!

El ministre va afirmar: “Cal conscienciar les ONG que s’hi és per ajudar i no s’hi és per afavorir o potenciar la immigració irregular”. I es va quedar descansat. Ho va fer tot entrant en una reunió a Brussel·les, i per tant no són declaracions improvisades.

Què deixa en el subconscient aquesta frase?

El primer que deixa en el subconscient és que els refugiats són irregulars. No, Sr. Zoido, NO La gent que fuig d’un conflicte o una guerra estan emparats per la Convenció de Ginebra i no són irregulars. Un altre tema és que Espanya no compleixi les seves obligacions legals i no respecti la legislació internacional. Però no són irregulars.

La segona qüestió que insinua és que les ONG potencien la immigració perquè ajuden els que venen. Per tant, ignora i amaga sobtadament la multiplicitat de causes que generen el desplaçament humà per deixar com a causa principal les ONG. I això és una fal·làcia. Darrere de l’afirmació hi amaga totes les causes i hi amaga també totes les responsabilitats directes de l’estat espanyol, entre les quals hi ha la venda d’armes a països que no respecten els drets humans, l’efímer i discret pas espanyol pel Consell de Seguretat, la deixadesa en política internacional, el nul treball per un món en pau i un llarg i trist etcètera de raons.

I què més amaga aquesta frase?

Amaga el flagrant incompliment dels compromisos d’acollida de persones refugiades que tenia el govern espanyol. Espanya ha acollit només un 8,6% de les persones refugiades que s’havia compromès a acollir i tan sols falten 81 dies per al termini dels dos anys que tenien. I amaga els esforços que fan perquè la Unió Europea els rebaixi la quota amb l’excusa que no és possible. El Canadà en tres mesos va reassentar 32.000 persones -per tant, és evident que les excuses no s’aguanten per enlloc-. Són exactament els tres mesos que li queden al govern, i la demanda concreta que fan 280 entitats amb el comptador de #VeniuJa.

El segon que amaga són totes les traves legals que posa l’estat espanyol perquè vinguin les persones. És pràcticament impossible arribar legalment a Espanya. I així com les causes que provoquen el desplaçament són multifactorials, les causes de com viatgen són totes imputables a aquesta raó. I aquesta raó és el veritable motor de totes aquestes aventures inhumanes que veiem. I és el taló d’Aquil·les que elimina qualsevol legitimitat a l’hora de defensar la legalitat. Si la legalitat la tenen segrestada, no podem exhibir-la com a bandera d’igualtat i exigència.

Amaga també la tanca de Ceuta i Melilla, les ganivetes, els probables acords amb el Marroc perquè allunyi les persones de la tanca, les devolucions en calent, els trets a immigrants des de la platja del Tarajal, les condicions al CETI... i una inacabable llista de vulneracions de la legalitat internacional (que semblen ignorar sense problemes).

I amaga també que amb la retallada dels fons de cooperació un 70% ja no treballen per combatre les causes. I menys quan diuen que volen dedicar una part important del poc que queda al control de fronteres. Control de fronteres ni és cooperació ni és treballar per evitar les causes que generen la pobresa.

Però no vull acabar l’article sense parlar sobre una expressió en concret, a la qual probablement no hem donat importància i que ens infiltra fins al subconscient. La tenim interioritzada i ja ni ens escandalitza. És el terme migració irregular. Aquestes dues paraules amaguen una realitat molt perillosa. Un cop hem declarat algú com a irregular o il·legal, hem aconseguit que deixi de ser problema nostre. Ens podem desentendre humanament i políticament d’algú si està al marge de la llei. No calen esforços ni un treball extra. Però no oblidem que aquest algú és una persona. I aquest algú és humà i té uns drets, per molt “irregular” que sigui la seva arribada. Uns drets que li dona la legislació internacional i uns drets inherents pel sol fet de ser persona.

La nostra dignitat i la seva estan íntimament lligades. En el moment que ells perden la dignitat perquè no es respecten els seus drets, nosaltres la perdem si no hem fet tot el possible perquè això no passi. No ho oblidem. Molts ciutadans no volem perdre la dignitat com l’ha perduda el ministre.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Prou armes!

Quatre entitats, Greenpeace, Amnistia, Oxfam Intermón i FundiPau han denunciat l’increment de vendes d’armes espanyoles el darrer any. El 2015 vàrem exportar per valor de 3.924 milions d’euros i el 2016 per 4.362 milions. Aquesta és l’arrel del problema. I sovint quan passa això el missatge té poca difusió i el veiem a pocs mitjans.

I el problema no és només l’increment sinó la destinació. La venda d’armes a països com Aràbia Saudita, Iraq, Bahrain, Brasil, Colòmbia, Egipte, Israel i Turquia, comporta el risc que siguin destinades a cometre o facilitar greus violacions dels drets humans. I per tant, d’acord amb els articles 6 i 7 del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), on diu que “no es poden autoritzar armes per cometre atrocitats”, no s’hauria de vendre armament ni munició a cap d’aquests països.

El ministeri de defensa sembla tenir un permís especial per saltar-se el pressupost inicial cada any (s’amplia sistemàticament any rere any al final de l’exercici) i per saltar-se la legislació, permetent que es venguin armes a qui legalment no pot.

Aquesta és una de les claus del conflicte. El comerç d’armes és una de les raons de l’existència de refugiats al món. De l’existència de fams. De violacions. I d’assassinats d’activistes pels Drets Humans que normalment resten impunes.

Ens podríem trobar en pocs dies amb una altra portada al “Times” amb una nena iemenita famèlica agonitzant. I semblarà que la gana al Iemen és una fatalitat, que ha caigut del cel. Difícilment cap mitjà analitzarà quines armes i quina munició manté la guerra a Iemen. Si ho fan, trobaran que la fam la causa la guerra, i que la guerra la mantenen municions, fragates i armes que vénen també de l’Estat espanyol. Vénen d’una autorització d’un parlament o govern que s’ha saltat tots els controls legals per fer de la mort de persones llunyanes un negoci personal.

Ens ha costat més de 20 anys de campanyes tenir una llei perquè ara se la saltin. Quasi que preferiríem que tots plegats fessin com el president Trump, que es traguessin la careta i sabéssim veritablement a qui hem votat i qui està prenent decisions com aquestes al nostre país.
Potser així aconseguiríem que tot això canviés d’una vegada per totes. No volem ser còmplices de cap d’aquests assassinats.  



Més informació: Informe  El riesgo de la complicidad en la comisión de crímenes de derecho internacional 




Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 274 de Junio del 2017











dimarts, 20 de juny de 2017

16.033, el numero de la vergonya



El 20 de juny, és el dia de les persones refugiades.
Fa anys, aquesta data passava desapercebuda. Passava de resquitllada; sense fer soroll i per la porta de darrere. Si apareixia als diaris era fruit del constant compromís de les organitzacions socials que treballen per la defensa dels drets dels que han hagut d'abandonar casa seva. La situació va donar un gir fa tres anys. Des de llavors, s'han publicat moltes noticies i no només coincidint amb aquest dia. A la nostra retina col·lectiva queden imatges d'armilles amuntegats a les platges de Lesbos, el petit Ayllan Kurdy o la vista aèria de la pastera del World Press Photo del 2015.

Què ha passat, doncs? Per què avui el dia de les persones refugiades mereixen tertúlies, titulars, debats i crítiques? Per què s'escriuen nombrosos articles, es fan àmplies declaracions i s'organitzen mobilitzacions socials? Ha canviat alguna cosa substancialment? Hi ha ara més població refugiada que fa tres anys? El problema és molt més greu?
La resposta sincera, és que no. El problema és greu, sens dubte, però no gaire més greu que fa uns anys. La diferència és que aquesta vegada, una petita proporció de persones ha arribat a les platges on ens banyem a l'estiu. A la nostra mateixa frontera. Però el problema, en realitat, no és que no hagin arribat; el problema és que som incapaços d'acollir ni tan sols a un nombre testimonial de refugiats. El problema és que estem incomplint la legislació internacional de la qual la mateixa Europa es va dotar per si tenia una tercera guerra i per garantir els drets humans de qui es veu obligat a fugir.


Molt més enllà de la mal anomenada "crisi dels refugiats"

Aquest dia no es va crear per donar resposta a la mal anomenada "crisi de refugiats". Es va crear perquè, més enllà de milió de persones que han arribat a Europa, hi ha 65 milions fugint de casa seva per conflictes i 22,6 milions de persones refugiades. Una xifra que puja a 225 milions si es tenen en compte altres causes que expulsen a la gent de casa seva. Aquest dia es va crear per a aquestes persones. Per garantir els drets dels que busquen refugi al llac Txad, al Líban, a Jordània, a Níger, a Hondures, Afganistan o Mèxic.

Siguem, doncs, conscients que Espanya en realitat s'ha compromès amb una part molt petita de la punta de l'iceberg. Una xifra ridícula d'un tot enorme. Un mínim gest que el govern és incapaç de complir. 17.337 persones, amb les seves vides, els seus somnis, els seus plans de futur. Aquesta xifra és el trosset a què es va comprometre el govern. I dels 17.337 encara queden per arribar 16.033 persones; el número de la vergonya d'un Estat que no ha entès què significa estar en aquest planeta i que no entén la política exterior excepte per comprar i vendre (entre altres coses, armes que, per cert, ataquen a algunes de les persones que busquen refugi ).

Més que preguntar-nos per què arriben, hauríem de preguntar per què es troben en una situació sense sortides que els expulsa de les seves ciutats. Els governs (inclòs l'espanyol) no poden eludir les responsabilitats internacionals -per acció o omissió- en els conflictes i crisis que provoquen aquestes situacions. Els expulsem dels seus països per no deixar-los entrar en els nostres.


És qüestió de justícia

Els compromisos dels Estats pobres i rics són vergonyosament dispars. Els sis països més rics del món - que posseeixen més de la meitat del PIB mundial acullen tan sols al 8,8% de la població refugiada mundial. Els sis països que acullen més de la meitat dels refugiats del món no tenen ni tan sols un 2% del PIB mundial. De veritat no hi ha capacitat? El que no hi ha és voluntat política ni compromís humanitari.

No es tracta de generositat, ni tan sols de solidaritat; és justícia. Espanya ha de respondre a la legalitat internacional. El govern ha de complir d'una vegada el compromís que va assumir amb la Unió Europea. El temps s'esgota i no veiem cap voluntat per acollir les 16.033 persones que han d'arribar abans del 26 de setembre. Inventar excuses i elaborar discursos enrevessats que eludeixen responsabilitats atempta directament contra la dignitat de les persones refugiades -i fins i tot contra la de la població espanyola. Ja n'hi ha prou.

Aquest any centenars de localitats han tornat a sortir al carrer per repetir una vegada més que volem que vinguin, que volem acollir. Exigirem al govern que compleixi el mínim a què es va comprometre i que segueixi avançant en el camí d'una l'acollida de qualitat. Li exigirem que vagi molt més enllà de la ridícula punta de l'iceberg i pensi en els 65 milions de persones restants. No fer-ho, ens faria còmplices d'una de les etapes més miserables i indignes de la nostra història recent.  #VeniuJa





Més informació:



diumenge, 11 de juny de 2017

Cinquanta-sis motius per a l’esperança

Fa cinc anys va començar un malson. La guerra ha estat la culpable que amics i familiars perdessin la vida violentament i sobtadament. I d'haver de prendre moltes decisions difícils, sense cap garantia i en poc temps. Marxar tota la família o només uns quants perquè no hi ha prou diners o perquè algú havia de mantenir el negoci. Bloquejos, incomunicació i no saber res uns dels altres. Por. Caminades. Estades llarguíssimes a camps de refugiats. Decisions encara més difícils en abandonar els camps i caminar cap a Europa. Fronteres i màfies. El mar, una llanxa inequívocament insegura i un passatge immoralment car. Voluntaris que els reben a la platja i que són la primera cara amable en molt de temps. Però era un miratge. Tornen els problemes. Camps militaritzats de refugiats. Dos anys pendents que et donin permís per quedar-te o et facin fora gràcies a l'acord amb Turquia. I malvivint en condicions precàries.



Podem imaginar doncs les sensacions de les cinquanta-sis persones refugiades que van arribar a Espanya la setmana passada (abril 2017). Les sensacions durant el viatge. La incertesa de conèixer com és el lloc on aniran. L'alegria de per fi tenir un lloc per viure. Potser per sota del nivell que tenien a Síria, però en pau i amb una certa normalitat. Cinc o sis anys després que comences tot, per fi una notícia positiva.


Però hi ha gent que no pot o no vol imaginar-s’ho. Que no vol posar-se a la seva pell. I pensa que no podem acollir a tanta gent, i que no és la solució que vinguin. Que ens prendran la feina i que tindrem problemes a l'escola, i a la sanitat, perquè són molts. Una reacció molt poc humana i que no s'aguanta amb les dades a la mà. No és veritat. No són molts. Podem acollir a les 17.337 persones que es va comprometre el Govern espanyol. És una xifra molt baixa en termes relatius.

El darrer any Espanya ha registrat l'arribada “legal” de 318.000 persones de tot el món. De debò creiem que seran aquestes 17.383 persones refugiades, repartits per tot l’Estat els que incrementaran els nostres problemes? Cada persona refugiada que arriba és un motiu per a l’esperança. Per continuar creient en l’ésser humà. I ara tenim cinquanta sis motius més. Per això lluitem pels 16.033 que ens falten.


Més informació:



Article publicat a la revista "El Portal" de Centelles num. 27 3 de Maig del 2017