La Creu del Sud

Avui m’han trucat de RAC1 per preguntar-me que opinava de que 40 milionaris nord-americans ( l’Avui o El Pais ) hagin donat la meitat de la seva fortuna pels “mes necessitats”. La primera reacció, ho he de reconèixer, ha estat d’indignació, perquè aquest tipus de noticies, em revolta. I em revolta per dues raons. La primera es perquè acostumen a ser operacions de marqueting que acaben no sent certes o que son veritats a mitges que amb la lletra petita resulten grotesques. I la segona raó és perquè persones que estan acumulant riquesa notòria i públicament i que per tant son responsables de la inequitat al mon, passen a ser “herois” de la justícia al mon de cop i volta, quan en son els responsables de la injustícia. Després , mes reposadament he volgut pensar que era veritat. Que finalment la immoralitat de la inequitat al mon i de les 60.000 persones que moren de fam cada dia ha estat un argument de pes, per fer reflexionar a tots aquest grans milionaris. Al cap i al fi, t

Vostès poden ser el govern que necessitem per fer un gran canvi Discurs del president de la FCONGD a la Comissió de Cooperació del Parlament/ 8 d’abril del 2010 Ara fa uns mesos, quan s'estaven debatent els pressupostos de cooperació i ja al mig d’aquesta gran crisi, vam reflexionar sobre quin sentit tenia, amb aquesta situació, la nostra demanda històrica del 0’7%. Llavors vam recordar el llibre de Duncan Green, From Poverty to power, De la pobresa al poder, amb pròleg de l'Amartya Sen. S’han fet molts d’informes sobre la pobresa al món al llarg del temps, però aquest va voler anar una mica més enllà. Va voler esbrinar què havia passat en els grans moments de canvi de la història de la humanitat, en aquells moments que s’havia produït una disminució de la pobresa o que havia millorat la situació de la humanitat sencera, o d’alguna col•lectivitat, analitzant des del final de l'esclavitud, l'alliberament de l'Índia, el final de l'apartheid a Sud-àfrica, etc. Què

Aquest text, no és meu, pero jo no ho faria millor. L'ha escrit en David Viñuales que es un company i bon amic (Advertencia, les hablo con el estomago más que con la cabeza y con más ganas de desahogarme que de cumplir con los preceptos del periodismo...están avisados). He leido por ahí articulos que hablan de la pobreza de Haití, de que era un país fallido, sin esperanza, que no tenía nada. No comparto esa opinión. Quizá sea porque no es el país que yo he conocido. La primera vez que estuve en Haiti fue en 1996, cuando Preval desembarcaba en la presidencia. Y,desde mi punto de vista, era un país desolador. Regresé ese mismo año y siguió sin inspirarme confianza. En esa época no hablaba inglés. Mi francés era un desastre y a los haitianos los veía como personas que hablaban a gritos en un idioma que no entendía. Con el tiempo aprendí que mi impresión fue tan lamentable por mi culpa. Fui incapaz de hablar con los haitianos. Regresé en 2007 y hasta el 2009 he tenido la suerte de regr