Un cross inclusiu, per una Escola Inclusiva

(Versión en castellano)

Fa dies que en Joan esta molt motivat i il·lusionat en córrer un cross. L’han organitzat a l’escola i sembla que han sabut motivar els nanos molt be. Ens feia angunia, com sempre, perquè evidentment ell no pot córrer tot el cross i no sabem molt bé com s’ho prendrà. La seva discapacitat el limitarà per fer-lo tot sencer.
Avui hem anat els dos, pare i mare, a veure’l Per córrer el cross, s'ha volgut vestir amb la samarreta del Barça. El cross no era molt llarg, uns 800 m i han començat els més petits, desprès els de 1r i 2n i el tercer torn era el seu. Els dels cursos superiors corrien el quart i últim cross.
Estava a la sortida preparat amb molta anticipació com si hagués de córrer 100 metres. Concentrat. Han trigat una mica a sortir fins que estigues tot apunt. Hi havia força públic.
I mentre esperàvem, els seus companys de l’any passat que l’han vist (aquest any ha repetit curs) l’han començat  animar. Era bonic. Han conviscut bastants anys amb ell i m’ha agradat que l’animessin. Ha estat un gest molt maco i un detall espontani per part seva.

Ha començat el cros. Ha sonat el xiulet i amb la seva lentitud de reflexes habitual ja ha sortit el darrer, malgrat la seva actitud corporal de sortida a l'esprint. La cursa d’en Joan s’ha acabat després dels primers 50 m. com era d’esperar. Ha decidit parar. Ha tornat a arrencar una mica més, perquè estava encara davant la majoria del públic i li deien que continues i ha fet un esforç en acabar els segons 50 m. Ja disposat a plegar ha continuat els 50 m. següents nomes perquè al final, al revolt els seus companys del curs superior l’esperonaven. Quan els ha vist, s’ha posat a córrer altre cop. Ha arribat fins on ells estaven i s’ha parat a saludar-los. La resta de corredors ja estava lluny. Li han dit que es deixés de saludar i que corrés,  així que ha continuat uns metres més. Pocs. Començava una pujada i allí ha dit prou.

Han entrat dos o tres companys a la pista. L’hi ha dit que havia de córrer i s’han posat a córrer amb ell. Ha continuat. Quan intentava aturar-se li deien que no i ell els feia cas. Han anat entrant més companys a la pista  i s’ha fet un núvol de nois i noies al final de la cursa al darrere d’en Joan, animant, empenyent i exigint que corrés i acabés. Quan ja un feia una bona estona que el cross havia acabat, un grup molt nombrós i sorollós de nens i nenes han aparegut a la recta final. Tots corrien amb en Joan i han arribat a la meta junts felicitant-lo per haver acabat.

Era emocionant. Portem dies sense saber com abordar el cross i sense albirar com afrontar-el. Els seus companys, no se n’havien preocupat en absolut per aquest tema, però són els seus companys! I quan ha calgut no han dubtat en sortir a la pista i fer el cross amb ell. Els era igual que tot just després tinguessin el seu cross i potser estiguessin més cansats perquè ja n’havien fet un abans. I entenien també que era el Joan el que havia de córrer els “seu” cross amb el “seu” esforç. Ells només l’han acompanyat i animat. L’esforç l’havia de fer ell. I cadascú ha fet el seu paper, amb naturalitat, espontaneïtat, simplicitat i eficàcia. I això resulta emocionat, sincerament.

Donar  un pas endarrere en l’escola inclusiva farà  que els “Joans”, no puguin compartir les aules amb els seus veïns del poble i no puguin córrer els cross amb els seus companys de poble o de barri. I els seus companys no tindran l’oportunitat d’entrar i córrer un cross amb un Joan.  Els “Joans” hi perdran. Però encara més important que això, és que la resta d’alumnes també. I per tant la societat també.
 L’èxit més gran del cross, no és que el Joan l’acabés (tot i que per nosaltres dos és molt important), són les actituds dels nois i noies generats després de molta convivència, que han acabat sorgint així de naturals i espontanis. Suport, exigència i acompanyament. Ni una gota de paternalisme.

No tenir el pressupost que cal per l’escola inclusiva, 
no comptar amb la complicitat i l’esforç innegable dels mestres, 
no comptar amb el suport de tots els pares, 
    no és una retallada a l’educació, és una retallada a un model de societat on tots tinguem les mateixes oportunitats i on tots puguem aprendre a viure amb tots i tenir el mateixos drets. 

I encara més, és un retall a l’opció de que tothom pugui treure el millor que té dins seu. Tothom.


En Joan té la Sd. de Down , viu a Centelles (Catalunya ) i els seus pares i ell, han volgut que tota la seva escolarització l'hagi fet a la seva localitat, amb els seus veïns a l’escola i l’institut dels seus germans grans







Comentaris

MUNSA ha dit…
Franceç avui he llegit tot el que has escrit i com no he plorat, me amociona que en joan tingui uns pares que lluiten ten per ell, Avia

Entrades populars d'aquest blog

Jesús neix a Gaza. Nadal 2023

Jesús neix a la presó. Nadal 2022

Jesús neix, fill duna parella de menors no acompanyats