La desigualtat no es bona, ni pels rics!
Amb la fortuna de les 100 persones mes riques del mon podríem acabar quatre vegades amb la pobresa al món.
El problema no rau en la pobresa, sinó en la desigualtat. Els representants del poder econòmic reunits al Fòrum Econòmic Mundial o al Fons Monetari Internacional ho reconeixen i així surt reflectit als seus diaris com The Economist.
Les grans fortunes simbolitzen la riquesa extrema. L’1% dels més rics del planeta ha vist incrementada durant aquesta crisi la seva riquesa en un 60%. A casa nostra també augmenta el consum d'objectes i béns de luxe. Això és bo? Rotundament no: la riquesa extrema i la desigualtat és un problema per a tothom. Per què?
Per que és ineficient econòmicament. Tants diners en mans d’una persona, son poc útils. Quant ja tens 10 iots de luxe no en compres molts més. Aquest diners en mans de centenars de milers de persones incrementarien el poder adquisitiu general.
Per que és corrosiva. Les grans fortunes sempre volen incidir en el poder polític per mantenir els seus privilegis i, per tant, són un perill per a la democràcia i la participació.
Perquè són font de conflicte i divisió. Les diferències tan evidents i abismals entre rics i pobres generen inestabilitat política i social, i poden desencadenar situacions de violència que les grans fortunes tampoc no desitgen.
Perquè no són ètiques. “La terra produeix prou per satisfer les necessitats de cada home, però no la cobdícia de cada home” va dir Ghandi. Des del punt de vista ètic es impossible justificar la desigualtat, especialment quan aquesta degrada la dignitat humana de milers de milions de persones al món, que no tenen l’imprescindible per a viure.
Perquè són evitables. Tenim prou mecanismes per legislar i prendre decisions polítiques per evitar això. Una solució és no fer cap més retallada social perquè afecten als que menys tenen. Una altra, que ens ajuda a evitar les retallades, és recaptar els 88.000 milions d’€ que el gremi d’inspectors d’Hisenda diu que es defrauden cada any, o els 260.000 euros d’impostos que es recaptarien a la UE si els diners de molts europeus no estiguessin en paradisos fiscals.
El bisbe brasiler Helder Càmara va dir: si li dono de menjar als pobres em diuen sant, però si pregunto per què hi ha pobres, em diuen comunista. Deixem-nos d'etiquetes. Sense riquesa extrema no hi hauria pobresa extrema. Les dues coses les podem evitar. A què esperem?
Pots trobar més informació al informe original d'Intermón Oxfam aquí
Publicat a la revista de Centelles "El Portal" num 226 de Juny del 2013
El problema no rau en la pobresa, sinó en la desigualtat. Els representants del poder econòmic reunits al Fòrum Econòmic Mundial o al Fons Monetari Internacional ho reconeixen i així surt reflectit als seus diaris com The Economist.
Les grans fortunes simbolitzen la riquesa extrema. L’1% dels més rics del planeta ha vist incrementada durant aquesta crisi la seva riquesa en un 60%. A casa nostra també augmenta el consum d'objectes i béns de luxe. Això és bo? Rotundament no: la riquesa extrema i la desigualtat és un problema per a tothom. Per què?
Per que és ineficient econòmicament. Tants diners en mans d’una persona, son poc útils. Quant ja tens 10 iots de luxe no en compres molts més. Aquest diners en mans de centenars de milers de persones incrementarien el poder adquisitiu general.
Per que és corrosiva. Les grans fortunes sempre volen incidir en el poder polític per mantenir els seus privilegis i, per tant, són un perill per a la democràcia i la participació.
Perquè són font de conflicte i divisió. Les diferències tan evidents i abismals entre rics i pobres generen inestabilitat política i social, i poden desencadenar situacions de violència que les grans fortunes tampoc no desitgen.
Perquè no són ètiques. “La terra produeix prou per satisfer les necessitats de cada home, però no la cobdícia de cada home” va dir Ghandi. Des del punt de vista ètic es impossible justificar la desigualtat, especialment quan aquesta degrada la dignitat humana de milers de milions de persones al món, que no tenen l’imprescindible per a viure.
Perquè són evitables. Tenim prou mecanismes per legislar i prendre decisions polítiques per evitar això. Una solució és no fer cap més retallada social perquè afecten als que menys tenen. Una altra, que ens ajuda a evitar les retallades, és recaptar els 88.000 milions d’€ que el gremi d’inspectors d’Hisenda diu que es defrauden cada any, o els 260.000 euros d’impostos que es recaptarien a la UE si els diners de molts europeus no estiguessin en paradisos fiscals.
El bisbe brasiler Helder Càmara va dir: si li dono de menjar als pobres em diuen sant, però si pregunto per què hi ha pobres, em diuen comunista. Deixem-nos d'etiquetes. Sense riquesa extrema no hi hauria pobresa extrema. Les dues coses les podem evitar. A què esperem?
Pots trobar més informació al informe original d'Intermón Oxfam aquí
Publicat a la revista de Centelles "El Portal" num 226 de Juny del 2013
Comentaris