La Creu del Sud

Han alliberat a la Blanca i a la Montse , les dues cooperants de MSF que han estat quasi dos anys segrestades. Estic molt content. Molt. Per elles, per les seves famílies i per les seves il·lusions. I perquè son companyes de feina i entenc molt be per què eren allà, i no vull ni imaginar-me tot el que han patit. L'alegria em dura poc si miro la tele, escolto la ràdio o segueixo els comentaris de les xarxes socials. Amb sort, des del desinterès més absolut, tertulians sense ni idea de què és la cooperació ni l'acció humanitària deixen anar frases fetes. Si tenen ganes de treure punta, donen voltes a si s’ha pagat rescat o no i, algú es pregunta si cal anar tan lluny ara que nosaltres tenim tants problemes, o bé, es genera una certa expectació morbosa per veure-les i imaginar tots els detalls del captiveri. Ningú no es pregunta seriosament per què van marxar. No s'expliquen coses fonamentals com que:  ·  el camp de refugiats on van ser segrestades continua essent el més

Fa unes setmanes vaig conèixer una Ada que no era la Colau: era l’Ada Zarate, de Paraguai. Igual que l’Ada Colau, és una dona decidida, directa i clara, i una de les responsables de la gestió de la Cooperativa Manduvirá. Tota la seva família ha conreat des de fa generacions la canya de sucre, un cultiu que, des de temps de la colònia, ha estat associat a l'explotació, les injustícies i els abusos, per la situació de monopoli. En el meu primer treball com a metge a Bolívia vaig conèixer de primera mà les esgarrifoses històries de "la zafra”, i us asseguro que us posaria la pell de gallina escoltar-les. El que m'explicaven era bàsicament esclavatge. Amb totes les seves lletres. A Paraguai fa uns anys, un grup de dones va decidir donar la volta a aquesta realitat. No cal que us digui que això de fàcil no tenia res. Res de res. Però hem estat al seu costat des de l'inici i ara, a Manduvirà, 1.700 famílies amb les seves petites extensions de terra, formen la Coop

Dissabte vam fer l’Assemblea General Ordinària de la FCONG (Federació Catalana d'ONG de Pau, Drets Humans i Cooperació), la primera després de la unió de les tres antigues federacions. Va ser tot un treball de reorientació estratègica i vam escollir una nova Junta i una nova presidència i vicepresidències .  Dissabte vaig tancar la meva llibreta blava. La llibreta on he anat apuntant tot allò relacionat amb la Federació: reunions, decisions, coses pendents, reflexions…I he tancat la llibreta amb decisió i malenconia. Amb la convicció que cal deixar pas a uns altres, i el record de moltes bones sensacions que he tingut exercint el càrrec durant aquests quasi 4 anys. Me’n vaig content i satisfet. I sobretot agraït. I es des de l' agraïment i per agraïment que us escric. Primer vull donar les gràcies a tots els companys i companyes de la Federació de Desenvolupament que, al novembre del 2009, em vareu fer confiança, i a tots els de la resta de federacions que al gener del