La Creu del Sud

Sóc poc melòman. En general conec molt poca música. Avui he anat a un concert de violoncels. 21 violoncels i un piano. No ha estat un concert molt llarg. No he escoltat una obra de música espectacular, però l’orquestra sonava molt bé. Fins aquí, no hi ha res massa especial, però hi havia quelcom que cridava l’atenció i era semblant a la cara de tots els músics: l’atenció a la directora i la cara de concentració que tenien tots plegats. Cares especialment concentrades i especialment atentes. I des del costat del públic aquesta concentració i atenció resulta emotivament captivadora perquè una ullada ràpida et permet veure que els artistes són especialment diferents i diversos. Diversos d’edats, hi havia infants des de 3 anys fins a joves amb més de 20, tot i que tothom amb la mateixa atenció i concentració. L’edat no establia diferències en l’atenció i la concentració. Només les mides dels violoncels assenyalaven aquesta diversitat i plàsticament donaven la imatge de foto de família

Es l’època de la declaració de renda. Si hem de pagar ens indignarem, i si ens tornen diners ens donaran una alegria, però sempre ens fa una certa mandra tot plegat. Potser quan marquem la creueta de l’església o altres fins socials o quan declarem les quotes de les nostres ONG recordem que estem fent un exercici de solidaritat, però en general la sensació es de que algú ens està escanyant. La fiscalitat però és una de les eines més potents que té qualsevol estat per disminuir la desigualtat dels seus habitants. Els països més profundament desiguals són els que menys pressió fiscal tenen. I per tant, per sorprenent que sembli, fa temps que les ONGD treballem per aconseguir que països empobrits tinguin un sistema fiscal redistributiu. Forma part d’aquesta manera de treballar que va a l’arrel dels problemes. A tots els països on hem fet propostes sobre fiscalitat, les hem basades en tres principis: • Una fiscalitat justa i progressiva (qui més te, més paga) . • La transparència abs