La Creu del Sud

     En español aquí  :  _ _ _   Aquesta entrada l'he escrita conjuntament amb Juanjo Tarrés del blog  "Africa en Colores"               El terrorisme ha obligat a abandonar la seva casa a set milions de persones. Han deixat enrere treball, camps i habitatge. D'aquests set milions, tres milions de persones passen fam cada dia. Tres. Com si fos tota Galícia, ¿ens ho imaginem? Han fugit cap a altres punts dels seus països o han creuat la frontera cap al país veí. Molts s'han llançat a l'aigua per arribar, amb molt risc, a un altre país, a l'altra riba d'un gran llac. Son països d'acollida amb enormes dificultats econòmiques, sense condicions per fer l'acollida . Només un terç del pressupost necessari està disponible. En aquesta fugida han mort ja 25.000 persones. I no. No estem parlant de Síria, el Líban i Grècia. Estem parlant de Nigèria, Níger i Txad. I no parlem de la guerra de Síria, sinó del terrorisme de Boko Haram que ha desplaçat

En español aquí  :  _ _ _   Desespera perquè sembla que la indiferència es torna la normalitat i ens hi acostumem. Ens hi acostumem fins el proper titular, el proper Ayllan o la propera foto corprenedora. Aleshores ens tornem a preguntar: Però perquè això no s’enfoca d’una altre manera d’una vegada per totes? Dilluns 19 de setembre comença una cimera de Nacions Unides a Nova York . Hi ha algú que pensa com nosaltres, perquè ha posat el tema com a treball central de la cimera. I malgrat tot , ja sabem –a aquestes cimeres tot arriba cuinat- que no hi haurà un gran canvi. Però dimarts hi ha marge per l’esperança. Dimarts és el dia en el que per un costat els països concreten els seus compromisos de la cimera i també és dia en que Obama ha convocat una cimera de caps d’estat per parlar sobre refugiats. Obama vol acabar el mandat fent un gest clar cap a les persones refugiades i vol que en surti algo  concret i tangible. I això és important perquè no hem arribat aquí per deixadesa.

En español aquí  :  _ _ _   Avui fa un any et varem trobar a una platja. I tothom va saber que t’havien trobat sense vida a la sorra amb el teu jersei vermell, els teus pantalons i les teves sabates de xarol.   No havies tingut temps de tenir somnis. Estaves mort a la platja per “culpa” dels somnis dels teus pares. No eren somnis d’un cotxe molt potent, ni d’un mòbil de darrera generació, ni d’un àpat exòtic. Era el somni de viure. Només de viure. El somni de viure sense que des del cel amenacin cada dia la teva vida. I la teva figura plena de pau a la sorra, ha esdevingut la icona del somni d’una vida en pau. De la teva vida en pau. De la vida de 450 infants més que l’han perdut aquest any. Dels somnis de més de 6.000 persones que aquest any s’han ofegat entre la mar i la deixadesa dels estats. Malauradament , si no haguessin mort, els seus somnis, no estarien complerts i els nostres governs et tindrien malvivint en algun racó i amb l’amenaça de tornar-te  allà d’on fugies.