Per qui ha acabat la crisi?
Fa 10 anys que Zapatero negava amb totes les seves forces l'inici de la crisi econòmica. I malgrat tot, la realitat el va atropellar. A ell i a tots els espanyols de retruc, per no haver pres mesures a temps.
Fa uns mesos que en Rajoy ens explica que la recuperació i el creixement és un fet. Però la realitat també l'atropellarà perquè obvia que no és per a tothom. L'informe que acaba de treure Oxfam Intermón diu que a Espanya 4 de cada 10 € de la recuperació econòmica han quedat en mans de l'1% més ric. Al 40% més pobre li ha arribat només 1,7 € de cada 10 € de la recuperació econòmica.
I un altre informe paral·lel a escala mundial d'Oxfam Intermón diu que aquesta tònica a escala mundial s'accentua en xifres encara més escandaloses i 8 de cada 10 € de la recuperació al món se'ls ha quedat l'1% més ric.
Això ha succeït bàsicament per la dissociació de dues corbes, la de la productivitat i la dels salaris. Mentre la productivitat i els guanys creixien, els sous no ho han fet o ho han fet en una proporció baixíssima. La diferència creixent entre aquestes dues corbes són les que expliquen qui es queda els beneficis. Es va aprofitar la crisi per congelar sous, precaritzar condicions laborals i subcontractar (nova manera d'abaixar els sous fins a un 33% de mitjana). I això no ha canviat.
Tenir treball a temps complet ha deixat de ser una garantia de no ser pobre o molt vulnerable.
Ser dona implica cobrar un 20% menys de mitjana.
Ser jove, tenir feines temporals i precàries.
Amb els beneficis de la recuperació econòmica al món, podríem haver erradicat la pobresa 7 vegades. Si el sou mínim fos de 1.000 €, hauríem garantit un mínim de dignitat.
Combatre la pobresa implica assegurar la redistribució de la desigualtat extrema. I això ho farem assegurant uns mínims ingressos per a qualsevol persona i uns impostos que tinguin una veritable funció redistributiva.
Que no ens passi com ara que a Espanya algú que cobri el salari mínim ha de treballar 71 anys per cobrar el mateix que un alt directiu en un any. O el que passa a molts llocs del món que el cap de l'empresa guanya en 4 dies, el que una treballadora seva guanyarà en tota la seva vida laboral.
A això ens referim quan parlem de desigualtat extrema. Al món i casa nostra. Com sempre.
Més informació:
Fa uns mesos que en Rajoy ens explica que la recuperació i el creixement és un fet. Però la realitat també l'atropellarà perquè obvia que no és per a tothom. L'informe que acaba de treure Oxfam Intermón diu que a Espanya 4 de cada 10 € de la recuperació econòmica han quedat en mans de l'1% més ric. Al 40% més pobre li ha arribat només 1,7 € de cada 10 € de la recuperació econòmica.I un altre informe paral·lel a escala mundial d'Oxfam Intermón diu que aquesta tònica a escala mundial s'accentua en xifres encara més escandaloses i 8 de cada 10 € de la recuperació al món se'ls ha quedat l'1% més ric.
Això ha succeït bàsicament per la dissociació de dues corbes, la de la productivitat i la dels salaris. Mentre la productivitat i els guanys creixien, els sous no ho han fet o ho han fet en una proporció baixíssima. La diferència creixent entre aquestes dues corbes són les que expliquen qui es queda els beneficis. Es va aprofitar la crisi per congelar sous, precaritzar condicions laborals i subcontractar (nova manera d'abaixar els sous fins a un 33% de mitjana). I això no ha canviat.
Tenir treball a temps complet ha deixat de ser una garantia de no ser pobre o molt vulnerable.
Ser dona implica cobrar un 20% menys de mitjana.
Ser jove, tenir feines temporals i precàries.
Amb els beneficis de la recuperació econòmica al món, podríem haver erradicat la pobresa 7 vegades. Si el sou mínim fos de 1.000 €, hauríem garantit un mínim de dignitat.
Combatre la pobresa implica assegurar la redistribució de la desigualtat extrema. I això ho farem assegurant uns mínims ingressos per a qualsevol persona i uns impostos que tinguin una veritable funció redistributiva.
Que no ens passi com ara que a Espanya algú que cobri el salari mínim ha de treballar 71 anys per cobrar el mateix que un alt directiu en un any. O el que passa a molts llocs del món que el cap de l'empresa guanya en 4 dies, el que una treballadora seva guanyarà en tota la seva vida laboral.
A això ens referim quan parlem de desigualtat extrema. Al món i casa nostra. Com sempre.
Més informació:
- Informe: "Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mas d'una minoria" Oxfam Intermón. Gener 2018
- Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (resum) Oxfam Intermón. Gener 2018
- Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (Complert en castellà) Oxfam Intermón. Gener 2018
- Informe : "Primar el treball i no la riquesa" (Complert en castellà) Oxfam Intermón. Gener 2018
- Informe metodològic dels 2 informes. Oxfam Intermón. Gener 2018
Comentaris